"El model del Mercat de Música Viva de Vic ha quedat obsolet"

El 13 de setembre vinent es posarà en marxa la 19a edició del Mercat de Música Viva de Vic, amb un cartell encapçalat per Maria del Mar Bonet i Miguel Poveda, Gertrudis, Marc Parrot, Mazoni, eXile (Guillamino i Manuel García) i un concert del Moviment Laietà. Serà el quart any de Manel Montañés al capdavant d’una proposta que no acaba de quallar en el sector i que reclama a cops de timbal una revisió de les seves funcions.

Quina valoració fa de la nova edició?
Estem en un període de transició que va començar el 2004. Es pretenia remarcar el caràcter professional i equilibrar la balança amb el vessant més festiu. Quan vaig assolir el càrrec, ens vam plantejar una sèrie de mesures que hem mantingut perquè la resposta ha estat bona. I, si no ha arribat a quallar del tot, és perquè en cap moment ha existit una definició, per part de les institucions que li donen suport, del que ha de ser el Mercat. No s’ha fet un plantejament clar. Hem passat un període estrany amb tots els canvis polítics, però suposo que aquest debat es plantejarà un cop finalitzi aquesta edició.

Sense definició, ¿la responsabilitat recau exclusivament sobre el director?
El director del Mercat, i no parlo només per mi, fa el que pot o el que creu que ha de fer. S’aporten punts de vista, línies de programació, però no deixen de ser els plantejaments d’un festival. El director d’un mercat com aquest no ha de tenir una responsabilitat tan gran. Hauria de treballar en una estructura més sòlida, pensada en funció del que se suposa que és: un instrument al servei de la indústria.

S’aconseguirà l’any que ve?
No sabria què dir. Suposo que en un moment o altre es valorarà el que s’ha fet i el que és. S’ha d’aprofitar que, després de 19 anys, el Mercat de Música Viva de Vic té una marca i ha acomplert una funció. Però s’ha de tenir clar que el món es mou, que la vida corre i que hem de ser sensibles i adaptar-nos als canvis socials i culturals.

Si manca una definició, com es poden complir els objectius?
La definició existeix: és un mercat de música. Ara bé, el model que es va adoptar al seu dia, adaptat de la Fira de Teatre de Tàrrega, probablement era molt vàlid en el seu moment per la manca d’infraestructures. Però ens hem anat normalitzant. Ara existeixen els circuits, més professionals, i això fa canviar els plantejaments.

Compleixen la seva funció?
Per primera vegada hem encarregat un estudi de l’edició anterior a una consultoria externa. Més que el nivell de negoci, es tracta de saber quina és la seva funció concreta. Hem de partir de la base que el Mercat de Vic és un punt de trobada i de relació. El negoci, si es fa, és a posteriori. Les conclusions ens diuen que els professionals el valoren com a punt de referència, però l’any passat es van generar uns 180 contractes, amb una mitjana d’1,2 o 1,3 contractes per programador. L’estudi, però, encara no està enllestit.

Els més crítics diuen que el Mercat és més útil per a grups estrangers que no pas per als catalans...
Em remeto a l’estudi. A la llista dels artistes més contractats a l’edició anterior, el primer és Pedro Aznar, però el segon, el tercer i el quart, són d’aquí: La Troba Kung-Fú, El Tío Carlos i Mazoni, per aquest ordre. Si dels quatre primers, tres són catalans, vol dir que això no és veritat.

A l’hora d’omplir una programació, quin percentatge respon a la voluntat del director artístic?
Jo diria que, de les 60 propostes que hem gestionat, unes 40 responen a un criteri personal i unes 20 arriben per part del sector. Totes, però, es fan pensant en el perfil del programador i en el que li interessa. Ara bé, crec que s’ha de potenciar el format professional i madurar com s’ha de fer aquesta obertura perquè no afecti l’equilibri de la programació.

Com s’explica que al recinte firal hi hagin absències importants? Discogràfiques, promotores...
S’ha de creure en el Mercat de Música Viva de Vic com a model. És curiós, però qui més hi creu és la gent que porta menys temps en el negoci... I una de les coses que també és important és no esperar que t’ho paguin tot. En una empresa que ven deu concerts, posem per cas, els guanys són per a ella. Doncs també és lògic que inverteixi i arrisqui. Es pot gastar 600 euros per un estand. Tampoc estem parlant de grans fortunes.

¿Es veu molt de temps en el càrrec de director artístic?
No ho sé. A cada edició tinc la sensació que m’examino... El 16 de setembre posaré el meu càrrec a disposició dels nous responsables de l’empresa municipal, que són els qui em contracten.

En els quatre anys que porta dirigint el Mercat, ¿en algun moment l’ha vist en perill d’extinció?
En perill? No.