Teixir és un art

D’una caixa de munició en van fer un garbell. D’un casc militar, un embut per al vi. D’una granada, un guardafils. I de les robes trossejades dels soldats, una granota de treball i un davantal. “Són la Capella Sixtina de les meves idees”, diu l’artista tèxtil Teresa Lanceta (Barcelona, 1951) davant d’aquesta creativitat desbordant engendrada per l’instint de supervivència, i que ha arrossegat fins a la que sobre el paper és la seva exposició individual al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), però que en realitat s’imposa com “una exposició col·lectiva” que, intencionadament, difumina els límits de la seva obra i de l’obra dels altres.

D’altres com els habitants de Corbera d’Ebre, que el 1939, mancats de tot, van buscar desesperadament restes de material de guerra sepultades en les trinxeres per transformar-les en objectes quotidians. Bells i útils alhora. Els ha rescatat, els conserva i els difon el centre d’exposició permanent La Trinxera, que és un dels molts fils que s’entrellacen a Teixir com a codi obert (fins a l’11 de setembre), una coproducció del museu barceloní i de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), que repassa el mig segle de trajectòria de Lanceta, marcat per una constant: “Crear un art rellevant per a la vida”, sosté Núria Enguita, directora del museu valencià i cocomissària, junt amb Laura Vallés, del projecte.

Un projecte “important”, indica la directora del Macba, Elvira Dyangani Ose, perquè “corregeix el que la història de l’art a vegades ha oblidat”: que teixir és un art. Començant pel mateix museu de la plaça dels Àngels, que en la seva col·lecció només posseeix una obra d’aquesta creadora.

Lanceta es va apartar d’allò que era carn de cànon des dels seus inicis, als anys setanta. És a dir, tant de la pintura informalista com del moviment conceptual. El teixit va ser tot d’una la seva opció d’expressió, conxorxada amb “una proposta estètica radical i una crítica política profunda de llarg recorregut que només hem pogut entendre uns anys, dècades més tard”, sosté Enguita.

“Es teixeix a tot arreu del món, en totes les èpoques. És l’art més internacional. I és popular, que no vol dir un magma estrany: el fan persones, majoritàriament dones”, raona Lanceta, a qui el museu Reina Sofia ja va reivindicar el 2000 sense els vells prejudicis que associaven el tèxtil a l’àmbit domèstic i, amb connotacions negatives, artesanal. Ella assenyala aquestes teixidores anònimes que s’han transmès el coneixement de generació en generació tot integrant les seves peces, sempre humils, en les seves pròpies sèries.

Posa tota l’atenció en les tècniques ancestrals de diverses comunitats, com ara les berbers de l’Atles Mitjà. Mai parteix d’un dibuix previ (“dibuixo després, no abans”). I no es penedeix dels errors (“et porten a un altre lloc): no desfà res del que fa. “L’acte de teixir em dona una gran llibertat de pensament”, confessa. I privilegia els parracs. “Tinc una fixació per la roba usada. He buidat armaris de familiars i amics. Aquest reciclatge que havia estat tan corrent en temps de penúries ara és una necessitat per l’emergència ecològica.”

La presència en la mostra dels vestits apedaçats dels veïns del poble arrasat pels feixistes té també per a Lanceta una significació personal. La seva família materna procedeix de les Terres de l’Ebre, d’Horta de Sant Joan. Una altra geografia vital seva que volia que tingués una veu forta a l’edifici Meier és el Raval, on va viure del 1969 al 1985, i més endavant hi va tornar per fer classes a la Massana. “He viscut en moltes ciutats (Madrid, Sevilla, Marràqueix), però cap té un barri com aquest. Un barri que dona molt més del que rep”, exclama.

A partir de les seves vivències ha concebut una instal·lació gegantina de teles disposades en l’espai emulant la trama urbana irregular del Raval, amb predomini de dos colors, els de l’anarquisme. El vermell, com a metàfora de la “vitalitat” d’aquest districte històricament destí d’immigrants. I el negre dels seus carrerons recòndits, “perquè en la foscor a vegades hi veiem millor que no pas amb una llum encegadora.”

Amb els alumnes i els professors de l’institut Miquel Tarradell n’ha ordit un altre, de projecte en comú: un mapa digital amb la riquesa dels oficis del barri. La suma de sabers també l’ha portat a col·laborar amb col·legues artistes, com un Pedro G. Romero amb qui van dur a terme una acció amb una estora que rememora els terres de la cúria romana: la van posar dins d’una granja i van deixar que les gallines s’hi passegessin al seu gust. Per culpa de la pandèmia no han pogut repetir de nou la performance en el marc de l’exposició del Macba, però se’n projecta un vídeo.

“Lanceta sap que l’art és de tothom i de ningú”, rebla Enguita.