Les punyetes del rei Macol

En l’obra de Shakespeare (de la qual Ionesco fa una versió ben negra convertint l’absurd en impunitat), Macol és el fill de Banquo el que teòricament, ha de recuperar la concòrdia a Anglaterra. Ionesco diu que tot aquell que accedeix al poder es corromp i es converteix en tirà per procurar que ell i la seva estirp regnin el màxim de temps. Doncs Ramon Simó vesteix el rei Macol (en la versió de Ionesco) amb unes punyetes de jutge. Inviolable com és te doble vara de mesurar i pocs proven de dur-li la contrària. Per cert, el pensador de Rodin volta pels marges; mai en un espai central. La raó, com la justícia i l’empatia, Ionesco i Ramon Simó la van deixar a casa.

Ionesco té el segell del teatre de l’absurd. Beckett, un altre exponent d’aquest corrent, va anar esquarterant el llenguatge i els personatges. Ionesco, en canvi, s’agafa a Shakespeare per esbudellar el poder. Ramon Simó l’ha volgut traslladar als nostres temps. Si la forma i l’ànima dels actors crema com un tro, la peripècia no aguanta tan bé el temps. Perquè la farsa s’ha convertit en una nova forma d’empatitzar amb el poder. La veritat és molt més pragmàtica.

La impunitat que sembla esclatar amb la primera denúncia es revela permeable i duradora i es manté quasi intacta, en les successives revolucions. Sí que atrapa la forma de la posada en escena i també les poderoses interpretacions, que revela, en papers protagonistes al TNC, noms com ara els d’Anna Alarcón, Laia Alsina, Pep Ambrós, Xavi Ricart o David Anguera. Entranyables Josep Julien i Pepo Blasco, que juguen un paper de sublevadors de poca traça que queden enganxats en els seus propis circumloquis. Joan Carreras és el Macbett solvent (després d’una celebrada adaptació de Ricard III, propiciada per l’escriptura de Gabriel Calderón). I David Bages el Duncan tirà, incapaç de veure que l’ombra del seu assassí plana per la Cort. L’operació de Simó sobre el text deu haver estat d’envergadura perquè ha fusionat Lady Macbett amb Lady Duncan i amb una bruixa, per exemple I això insisteix a reproduir mimetismes com el que Ionesco veu entre Macbeth i Banquo (Macbett i Banco, en el seu text original). Ionesco volia que les bruixes no només prediguessin el futur, sinó que el propiciessin; fer-se venir bé l’ambició dels homes per guanyar-se el que desitjaven; una labor manipuladora que es desentén del quadre final. Simó ho reforça .