“Al Renaixement el ‘copyright’ no existia”

Són dues referències coetànies en temps i espai de la Corona d’Aragó, perquè, al segle XVI, Nàpols (on va aparèixer la commedia dell’arte) formava part de la Corona d’Aragó. Tenint en compte això, nosaltres volíem fer un espectacle amb la música del Renaixement que ho ajuntés amb el dramatisme que hi ha darrere les ensalades. El nostre consultor musicològic, Josep Maria Gregori, és del parer que aquestes peces eren interpretades en un context no teatral però sí al costat dels retaules per Nadal, com qui narra rondalles. D’una altra banda, nosaltres volíem fer un espectacle potent, i encara que el teatre neix en el barroc tal com el coneixem ara, nosaltres mirem de rescatar aquestes commedies dell’arte que eren orals, no s’escrivien. Un capo buffo, una mena de director, proposava escenes als rols, emmascarats o no, i s’improvisava.

Sí, exacte. Nosaltres vam jugar a aquesta fórmula amb Jordi Pérez Solé, que és el nostre dramaturg. Vam estar en un procés de creació de dos anys amb els intèrprets participant activament per decidir repertori i contingut de guió. I a partir dels suggeriments del nostre capo buffo vam anar muntant el guió.

Sí, però a l’època a cada regió hi havia una manera diferent d’interpretar-los. Hi ha moltes versions d’arquetips. De Capitanos n’hi ha incomptables. Això li ha donat una riquesa, una gradació de colors molt viva. Són arquetips marcats però esquemàtics i en l’escena podien variar molt dels uns als altres.

Sí, dos-cents anys més tard! En la seva època l’òpera ja està establerta (quan arrenca la commedia dell’arte l’òpera encara no existia). Goldoni recull aquesta tradició oral i l’escriu, quan veu que s’està perdent. Fer-ne literatura permet que ens arribi. Però en el fet d’escriure traeix l’origen. I reprodueix el que ha arribat al segle XVIII. Per això, al final, el que ha manat és la manera de fer, d’interpretar cada personatge, com ara en Dario Fo. Com que no se sap ben bé com eren, tens l’oportunitat de fer una aportació pròpia.

Dario Fo és segle XX. I a Catalunya també podem pensar en Comediants.

Els trobadors venen d’una tradició medieval, que és anterior a la de la commedia. Ells explicaven rondalles amb un instrument tant en un espai més aristocràtic com en un entorn popular, a la vora del foc. A Catalunya no hi ha aquesta tradició. Se sap que hi havia molt flux econòmic i cultural amb Nàpols, especialment des del País Valencià. Hem d’assumir que en aquell moment [somriu] el centre cultural de la corona era València. En aquesta ciutat hi havia una de les capelles més importants d’Europa: la capella dels ducs de Calàbria. D’aquí sorgeix el Cançoner del duc de Calàbria, que s’edita a Venècia al segle XVI i que és un tresor perquè gràcies a aquest recull ens han arribat moltíssimes de les músiques de la Corona amb un desenvolupament tècnic musical del compositor Mateu Fletxa el Vell, veí de Prades, que es van editar a finals del segle XVI a Praga i que va influenciar internacionalment en músics com Giovanni Gabrieli, un dels pares de la música barroca. Ell va copiar obres de Fletxa. En aquella època el copyright no existia, va venir més tard. Els músics, per aprendre, sovint copiaven el que els interessava.

La mixtura de música i commedia dell’arte es reproduïa al segle XVI en situacions cortesanes de molta opulència, com els casaments reials. Han quedat documentades peces de commedia dell’arte cantades. El que no és clar és que això fos sempre així, perquè devia ser molt més car tenir orquestra i uns intèrprets que, a més, fossin capaços de cantar música polifònica. Nosaltres hem agafat aquesta tradició, que és la més complexa, la més rica, i és la que oferim a Dindirindín. A l’espectacle hi hem inclòs tres peces d’estrena. El rap de la fúria és una creació col·lectiva entre els actors i que va ajudar a mantenir un esperit alt en plena pandèmia. Mariona Vila és l’autora de la segona peça (que és la mare de la Berta Vidal, la que encarna la follia a l’obra). Li vam encarregar que fes la música d’aquella època, en què no s’instrumentaven les composicions com avui, i que es pogués interpretar amb qualsevol instrument. Es pot tocar amb una guitarra, un clavicèmbal o amb percussió. I es pot cantar a les veus que vulguis. Hi havia molta més llibertat, era molt més dúctil i fluida en aquella època. En l’encàrrec també li vam demanar que inclogués un text parlat per la deessa, que és quan ella empodera els artistes posant-los les màscares. Si comença la peça com si fos un concert convencional, ella impulsa que no es traeixi l’esperit de la seva època. La peça es titula Elogi de la follia, que és un homenatge a Erasme de Rotterdam. Aquest és el títol de l’obra del filòsof (1509) i un dels primers llibres imprès que va circular per tot Europa. Amb aquesta peça incloíem el personatge i ens ajuda a integrar les altres composicions. La tercera composició contemporània és de Josep Vila, Lloança de l’amor propi, i es canta en un moment culminant quan es conjura un perfum màgic. Manté el to renaixentista però amb una pinzellada jazzística.

Vam passar molt temps revisant cançoners. Els vam mirar tots, centenars de cançons. Les vam anar classificant per temàtiques i vam anar establint les que ens responien millor als arquetips dels personatges triats per a l’espectacle. Ha estat un treball minuciós i de prova i error per anar experimentant. Fins que vam consolidar un repertori que funcionava tant pels personatges com per la trama.

El poder és la informació, la comunicació. Aquesta és una de les tesis. Perquè la trama reclama la llibertat d’expressió. Si la comunicació és lliure, tenim més oportunitats per consensuar una idea i provar de convèncer. És clar que, avui dia, la comunicació passa a través del poder. Si vols saber què passa al món, mires el telenotícies, que és allò que el poder vol informar: et fas una configuració de la realitat a partir del que vol el poder. La irrupció de la impremta va suposar un trencament amb el poder perquè la informació podia circular molt més fàcilment. Un dels motius de la caiguda de l’Antic Règim francès és la impremta. Dindirindín parla de dos lliurepensadors, el mercader Pantalone i el literat Dottore, que volen construir la primera impremta a la Corona d’Aragó. La Colomina (serventa de Dottore) , que ens la imaginem d’una procedència d’Osona, hi veu la idea de negoci, se l’apropia i amb Arlecchino (el servent de Pantalone) volen tirar endavant l’empresa. Però ho impedeix el Capitano (de Castella, enviat per Fernando el Católico), que vol confiscar els plànols vinguts dels Països Baixos.

Podríem dir que sí! La figura de la dona es completa amb la bruixa (recentment el Parlament ha fet una declaració de rescabalament de la dignitat d’aquestes dones que van ser sentenciades). El nostre personatge s’exilia a Aragó després que se l’obligués a marxar de Granada. Ella és literata i vol fer un vade mecum, un llibre de receptes, i acabar amb l’elixir Anticapitanista.

Hi ha un aire llibertari, anticapitalista, i no antisistema, que sovint es confon. Nosaltres no volem el sistema capitalista, en volem un altre. La bruixa canta i balla una cançó del segle XIII per crear aquest elixir que els altres personatges utilitzaran per trencar el domini del Capitano. Aquest elixir serà real, perquè Alberto Fernández l’ha creat i es pot olorar.

La commedia dell’arte és a la base de la tècnica actoral. Potser passa que avui es tendeix molt al culte de la imatge i sembla que amagar el rostre darrere una màscara pot treure interès. Costa fer el salt a la capacitat d’imaginar el que es vulgui. Potser ara és més difícil que l’espectador deixi de ser passiu, triomfa allò que formalment és més precís. I quan una proposta és més oberta, potser costa més. El món de la màscara, alhora, ens pot remetre a un món més de còmic, a una cultura que també és més actual, entroncar-la en certa manera amb la cultura pop. Aquest és el preu: fins a quin punt confies a facilitar que la ciutadania sigui activa en els usos culturals o assumeixes que seran passius i se’ls ho ha de donar tot mastegat. Nosaltres volem que les noves tecnologies ens apropin en converses ciutadanes però també entre públic i creadors. La impremta del Dindirindín és un somni de la nostra companyia Notte&Giorno: que ens agradaria que la gent deixés de consumir cultura passivament i que les xarxes socials ens activin.

Nosaltres podem parlar de la voluntat de treballar activament, de construir una peça pròpia i no esperar a rebre un encàrrec per reproduir com lloros el guió de torn. Nosaltres decidim què volem dir. De cara al futur, el nostre espectacle intenta anar una mica més enllà i el construirem a partir d’una acció comunitària amb 60 persones de quatre col·lectius diferents del tercer sector, que coincideix amb el moment en què el Liceu també ha previst una òpera comunitària al Liceu, La gata perduda, la temporada vinent. Amb aquest equip hem mirat de construir un material per estrenar. No ens volem quedar en aquesta idea de consumir a través de les xarxes. Estem impulsant fórmules perquè les persones trobin la seva creativitat. Aquest mes de maig engeguem el projecte Acció Comunitària Escènica, en què volem respondre a la pregunta que ha sorgit creant Dindirindín: què podem fer perquè el món virtual i el presencial es trobin i siguin simbiòtics entre si. Serà un nou projecte multidisciplinari que naixerà de manera democràtica i que arrencarà amb unes xerrades taller. Farem apologia dels espectacles comunitaris, alhora que n’anirem fent un pas a pas. La peça resultant s’estrenarà el 2024 i serà el fruit de les aportacions que es votaran a través de les xarxes socials.