Una Bertrana inèdita

Aurora Bertrana (Girona, 1892-Berga, 1974) es va casar el 1925 amb l’enginyer suís Denys Choffat ben enamorada, fins al punt d’admetre per carta al seu confident Lluís Nicolau d’Olwer, ja des de la Polinèsia: “Soc com una nina en mans d’un home que estimo i que mereix tots els sacrificis i totes les renúncies.” La guerra i la traïció d’aquell marit adorat, que va alinear-se amb el bàndol franquista, li traurien la bena dels ulls, i a l’exili hi arribaria sola, humiliada i sense ni un ral. Establerta a Suïssa des del 1938 fins al 1949, només va trobar aixopluc en la comunitat d’artistes bohemis que, com ella, malvivien en els marges de Ginebra, alimentant-se de cafès amb llet i compartint unes golfes glaçades on campaven la misèria i les rates. D’aquest record dolorós, en què es barregen el desengany matrimonial, la fraternitat dels desclassats i els amors impossibles, neix Cendres (Ela Geminada), una novel·la que mai, tot i els esforços que va dedicar-hi, no va aconseguir publicar.

El manuscrit que se’n conserva al Fons Aurora i Prudenci Bertrana de la Universitat de Girona (UdG) no està datat, ni tampoc la segona versió, reescrita amb un altre títol, L’inefable Philip, que es guarda al mateix arxiu. Però Adriana Bàrcia, poeta i experta en l’obra d’Aurora Bertrana, la situa a principis dels anys seixanta pel fet que el pròleg que va demanar a Salvador Espriu, i que s’ha incorporat al volum, està datat el gener de 1964, i perquè, després de ser rebutjada per unes quantes editorials, Bertrana va provar sort, també sense èxit, al premi Sant Jordi de 1967, que guanyaria Antònia Vicens per 39° a l’ombra. Bàrcia, que ha basat la seva edició en l’original reescrit però mantenint el títol de la primera versió, es pregunta si els pocs canvis argumentals que va introduir-hi tenien a veure amb l’eficàcia narrativa o amb el desig d’assegurar-se la tirada al premi suprimint-ne parts escabroses, com ara una temptativa d’avortament, però el fet és que la novel·la va seguir sent repudiada perquè abordava temes inadmissibles a l’Espanya franquista, des de l’adulteri a l’homosexualitat, el suïcidi o la perversió de menors.

No eren pas tabús per Bertrana, que als articles periodístics dels anys trenta ja havia tractat l’amor lliure, el divorci o la prostitució, com recorda Bàrcia, que llegeix Cendres com “la dissecció d’un matrimoni que ratlla les convencions”, des de la Guerra Civil fins a l’exili, però sobretot com la novel·la en clau de l’amor no correspost de la mateixa Bertrana per un dels artistes del seu cercle ginebrí a les golfes del carrer Winkelried, aquell Philip que en la vida real es deia Guy d’Ingouville, alt, ros, ben plantat i descendent de nobles anglesos, per qui l’escriptora va sentir una atracció no corresposta per l’homosexualitat del noi. “Ella ja tenia cinquanta anys i s’enamora com una adolescent”, diu Bàrcia, que ha descobert un retrat de l’escriptora en un catàleg del pintor. A partir d’aquest afer desafortunat, Bertrana “quedarà molt obsessionada per l’ambient del que ella anomenava els invertits”, present en moltes de les seves notes i esborranys posteriors. De fet, covaria un cert ressentiment pels homosexuals (André Gide li feia venir ganes de vomitar), però al mateix temps s’hi reconeixeria: “Abandonada, sola i estrangera, aquest ambient marginal era també el seu, perquè ho va passar molt malament, a l’exili, va patir gana i fred, i va pensar a suïcidar-se; només la companyia d’aquests bohemis, que considerava la seva família, va salvar-la”. Encara que només fos per revalorar l’etapa ginebrina, que Bàrcia considera poc estudiada i sobre la qual està fent una intensa recerca, Cendres mereix una lectura atenta.