Art ressonant

Per Oriol Vilapuig (Sabadell, 1964), una exposició és un mitjà artístic per si mateixa. No l’entén com un lloc fix i i immutable on s’agrupen unes obres, sinó com una experiència intensa i porosa. Com una caixa de ressonància. Té molt en compte la manera com els visitants es desplacen per l’espai i com el recorregut cisella les seves emocions. “Vull que s’enduguin alguna cosa que els serveixi”, diu. A la Virreina Centre de la Imatge presenta, fins al 2 d’octubre, l’exposició més gran que ha fet fins ara, Imatges buides, en què insisteix en les seves reflexions sobre la vida i la mort, el plaer i el dolor, la raó i l’instint, la bellesa i l’horror.

Densa i delicada, com un parlar sotto voce, la mostra, comissariada pel director de la Virreina, Valentín Roma, és una invitació a deixar-se travessar per un conjunt d’imatges de naturaleses molt diverses. “Les imatges són inestables. No són unívoques, sinó polisèmiques. Es buiden de sentit per tornar-se a omplir”, raona l’artista a recer del títol “provocatiu” del projecte, per al qual ha alterat l’arquitectura del Palau de la Virreina. Hi ha aixecat un mur de 21 metres que fa de suport d’un fris d’imatges, 78, (“tot i que és una de sola”), que s’obre i es tanca amb una nit: la del part i la del darrer alè. Una línia de vida que Vilapuig evoca i invoca amb imatges de factura pròpia o d’altres autors que resignifica, moltes amb pàtina de temps, disposades a la paret sense cap anhel jeràrquic ni anorreador, sigui un vídeo, una fotografia o un dibuix, aquest darrer constant en la seva pràctica artística.

El magma d’imatges (també n’hi ha de sonores i escrites) persisteix en altres intervencions que ha fet Vilapuig a les estances domèstiques de l’edifici colonial de la Rambla barcelonina, privilegiant intencionadament una idea de desordre (encara que tot està meticulosament ben posat), “que és com funciona la vida” o, com escriu Roma en el text del catàleg, “com la fantasia segons la qual, just un instant abans de morir, la vida sencera passa a manera de tràveling per davant dels ulls.”

Associem el desordre a l’acumulació, la mandra i la desmotivació. La nostra societat disciplinària nega la lògica a tota forma de ser i de pensar aliada amb el caos o amb allò que no es regeix per unes regles establertes. Vilapuig pensa l’art com una eina per circular-hi en direcció contrària. El dubte, la confusió i l’incert són la seva matèria de treball, “que sempre està en construcció”.

I sempre és col·lectiu. “L’art es fa entre tots”, que va dir John Cage. Vilapuig el fa també amb els seus petits alumnes de l’escola Illa de Sabadell. Els va demanar que imitessin amb els seus cossos escultures famoses de l’antiguitat, i el va fascinar que amb els seus gestos les van portar “a un altre lloc.” A l’exposició de la Virreina exposa les imatges d’aquest taller al costat d’una col·laboració que ha fet amb la ballarina Sandra Ballbè, una coreografia de sensualitat desbordant que reprodueix unes misterioses iconografies de Pompeia.