“Si fa tres mesos m’haguessin dit que seria el president de l’ACCA, no m’ho hauria cregut.” Albert Mercadé (Barcelona, 1981) s’ha posat al capdavant de la nova junta de l’Associació Catalana de Crítica d’Art, tot i que deixa clar que no és més que una peça de l’equip (format per Zaida Trallero, Mariona Seguranyes, Miquel-Àngel Codes, Joan Vila i Boix, Pau Minguet, Felip González i Caterina Almirall). En nom de tots, Mercadé, director artístic de la Fundació Arranz-Bravo, ens dona la seva visió del sector i les feines prioritàries que entomaran.
Al nostre suplement Cultura, Jaume Vidal, Montse Frisach i jo mateixa vam fer, no fa tants anys, una sèrie d’entrevistes a crítics d’art (per la qual, per cert, vam rebre un premi ACCA) que arrencàvem amb aquesta pregunta: té sentit la crítica d’art avui?
El concepte de crítica en general té més sentit que mai. Si en la societat del coneixement no ocupa un lloc privilegiat, vol dir que anem malament. Un dels senyals que les coses no van bé és que la crítica d’art ha patit una reculada gravíssima en els mitjans de comunicació, gairebé fins a desaparèixer.
Com explicaries aquest retrocés?
La crítica d’art no casa amb la societat de la rapidesa i de la lleugeresa, perquè demana un aprofundiment. Però el cert és que la situació a què hem arribat nosaltres és insòlita a fora. Per poc que s’hagi viatjat a les capitals artístiques del món, especialment en l’anglosaxó, veus que els diaris tenen una secció potent de crítica d’art, directa, dura i que fa tremolar els artistes i els museus. Aquí potser això incomoda. Pel que sigui, no interessa que hi sigui. No és sa per a la cultura. Però, no ens enganyem, la professió és ben viva en altres espais: ha evolucionat, s’ha transformat i és essencial en el sector de les arts visuals. Hi ha una paradoxa molt gran a Catalunya. En tots aquests anys, s’ha anat articulant i ha anat creixent el sistema de l’art. Hi ha més crítics i comissaris que mai, perquè aquest sistema els necessita, però el cas és que juguem un paper residual. Qui crea els continguts de les mil exposicions que es calcula que es fan cada any als museus, a les galeries i als centres d’art de Catalunya? Principalment els artistes, però en tàndem amb els crítics i els comissaris. I així i tot se’ns margina. Aquesta és una de les principals lluites que hem d’entomar des de l’ACCA. Que, d’autocrítica, també en podem fer, és clar.
Fem-ne.
No ens podem quedar en el nostre món d’especialització. Hem d’estar en els debats centrals de les arts i de la cultura del país. Ser més valents i més humanístics i opinar de moltíssims més temes, com del patrimoni, per exemple.
Els crítics d’art no només estan capacitats per opinar d’art i de cultura. És sorprenent que la seva veu no es tingui en consideració per a les grans qüestions socials, econòmiques i polítiques. Per què en les famoses tertúlies mediàtiques no s’hi convida mai un crític d’art?
O s’impulsa un pacte nacional per a la societat del coneixement i l’art, ja no dic només la crítica, és inexistent. Torno a les contradiccions que et deia. Hi ha crítics d’art que són antropòlegs, docents, molts venen de les humanitats. És clar que som capaços de tenir un discurs que vagi més enllà de l’art, i amb la singularitat del nostre esperit crític envers l’statu quo, que ens distingeix. Però, aviam, és que l’art sempre ha anat més enllà de l’art!
Més reptes de la nova junta.
La professionalització. Estem totalment desprotegits. Anem cap al model dels autònoms, fins i tot hi van els càrrecs més alts de la cadena, les direccions dels equipaments. Tots estem fent bolos contínuament a la intempèrie. Impera la llei de la selva. Volem crear una bústia per denunciar les males pràctiques. Fixant quines són les males pràctiques, és clar. Les intuïm perquè les patim dia rere dia, però les hem de posar sobre el paper. Necessitem una endreça per poder treballar bé i amb unes condicions dignes i regulades. Al que aspirem és a avançar cap a l’Estatut de la Crítica d’Art. Validat per les administracions, ens permetria adreçar-nos als nostres contractants amb un emparament que ara no tenim.
El primer acte públic el vau fer a Agramunt. No a Barcelona, ni a Lleida, ni a Tarragona, ni a Girona. A Agramunt.
El barcelonacentrisme ha fet molt mal també al món de l’art. Tot el territori per a nosaltres és important. S’han de fer-hi accions reivindicatives reals. I en farem més. Per què es va fer la primera a Agramunt? Per dues raons. L’una, que el centenari de Guillem Viladot, pioner de la poesia visual, no va tenir suport de la Generalitat. L’altra, Guinovart, que hi té la seu de la seva fundació, per la recent mutilació que ha sofert una obra seva en un edifici de Coderch de la zona alta de Barcelona. Volem estar a sobre d’aquests atacs contra el patrimoni modern i contemporani. Els estatuts de l’ACCA indiquen clarament que hem de denunciar-los. I no ens limitarem a fer comunicats: buscarem aliats, potser més enllà de l’art i tot, per fer protestes efectives. Passen cada dos per tres. En altres països és inconcebible: el sistema reacciona ràpidament quan hi ha la més petita amenaça a una obra d’art, sigui de l’època que sigui.
S’hauria de dir més sovint: l’ACCA va ser fundada el 1978 i té un logotip de Miró.
Orgull d’ACCA, per descomptat. És una associació important de Catalunya i de més enllà. Dins l’associació internacional de crítics d’art, som dels que més socis tenim: 230. Més que a Alemanya i que a Itàlia. A Europa se’ns valora, perquè som una entitat activa. I, sí, tenim perfils i sensibilitats diferents, del comissari d’art hipercontemporani al professor de barroc, però estem més units del que sembla. Tenim força, més de la que ens pensem. I encara podem tenir-ne més perquè hi ha una nova generació, que no ha conegut res més que la precarietat, amb molta energia i ganes d’entrar a l’ACCA.
L’última pregunta que fèiem als crítics d’art en la sèrie d’entrevistes que comentàvem al principi era: els polítics es creuen l’art català?
Poc. Si entenguessin la potencialitat que tenen les arts visuals d’aquest país no hi dedicarien tan pocs recursos. Hi ha hagut una millora els últims anys, però és del tot insuficient. I al món de la crítica i del comissariat només hi arriben les engrunes.
Quina actitud voleu tenir amb les administracions públiques, a la defensiva o a la ofensiva?
Oberta i col·laborativa, però no de servitud. Sabem molt bé el que hem de reivindicar. Hem vingut per canviar coses perquè volem viure en plenitud la nostra professió i ara no podem.