Deixar pòsit a Venècia
L’artista Lara Fluxà presenta a la seu catalana de la Biennal una instal·lació escultòrica que es nodreix de l’aigua dels canals
Un organisme vitri travessat d’aigua en moviment que el fa vibrar. Aquesta peça extremadament fràgil, connectada als canals de Venècia, és la proposta de l’artista mallorquina Lara Fluxà (Palma, 1985) per al pavelló de Catalunya i les Illes Balears de la 59a Biennal de la ciutat flotant, de nom Llim. Ja l’han visitat els professionals de l’art i l’ha inaugurat la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, i dissabte s’obrirà al públic, que té fins al 27 de novembre per acudir-hi.
L’Institut Ramon Llull promou des del 2009 la participació catalana en la gran cita mundial de l’art, dins del programa dels Eventi Collaterali. El projecte de Fluxà, comissariat per Oriol Fontdevila i escollit per un comitè d’experts, se submergeix al fons de l’essència de la mateixa ciutat italiana: l’aigua que li dona vida i que alhora amenaça de treure-li en les freqüents inundacions de l’acqua alta. Els últims anys, Venècia s’ha situat al límit del precipici pels efectes del turisme desbordat i de l’emergència climàtica.
Fluxà metaforitza aquesta vulnerabilitat en una instal·lació escultòrica de vidre, tan vinculat també a la identitat de la indústria veneciana, composta per canonades de formes diverses dins de les quals circula el líquid extret d’un canal on, en acabar el recorregut tubular, torna. En contrast amb la seva transparència, l’artista ha creat unes conduccions vítries que fan de receptacle d’altres fluids, llet i petroli.
Fluxà entén l’aigua desviada del seu curs amb “una implícita forta càrrega poètica, política i física”. Una aigua que allotja els cada vegada més escassos sediments que nodreixen la laguna de terra i que frenen que el mar la devori. Llim vol ser una reflexió de la greu crisi dels pòsits de llot, a Venècia i en altres espais naturals que ens són més propers, com ara el delta de l’Ebre.
Aballí, a Espanya
El pavelló català és una petitíssima gota d’aigua en la Biennal de Venècia. No és gens fàcil atreure l’atenció. L’històric esdeveniment, nascut el 1895, tornarà a prendre el pols del món sencer de l’art tres anys després, un silenci forçat per la pandèmia de la covid. L’edició de la represa està marcada pel soroll de la guerra. El pavelló rus no s’ha obert perquè el comissari i els dos artistes seleccionats es van plantar només començar el conflicte, “políticament i emocional insuportable”, van emfasitzar amb valentia. Al pavelló d’Ucraïna, l’artista Pavlo Makov exhibeix una instal·lació de nom La font de l’esgotament, que va crear als anys noranta en plena desfeta de l’URSS en defensa dels valors democràtics. És obvi que no ha caducat. Els ecos de la guerra també s’escoltaran en una exposició a l’aire lliure improvisada, Piazza Ukraine.
Al pavelló espanyol hi torna a haver una veu catalana. Ignasi Aballí (Barcelona, 1958) proposa el projecte Correcció, comissariat per la també catalana Bea Espejo, amb què ha alterat l’arquitectura interior de l’edifici per alinear-lo amb els seus veïns de Bèlgica i Holanda. El pavelló d’Espanya va ser construït, just ara fa cent anys, lleugerament tort, un error que Aballí ha rectificat desplaçant deu graus les seves estances. La intervenció s’expandeix fora del recinte de la Biennal, amb unes guies que conviden a passejar per una Venècia alternativa, fora dels circuits del turisme de masses.
De pavellons nacionals n’hi ha més de 80. I en el del Camerun també s’hi exposarà art català. Jorge R. Pombo (Barcelona, 1973) hi participa en una mostra coral amb un treball pictòric que versiona el Salvator Mundi atribuït a Leonardo da Vinci (l’obra més cara de la història després de subhastar-se per 377 milions d’euros) amb un fill de Déu de raça negra.
La comissària d’aquesta Biennal, Cecilia Alemani, ha animat a fer més visibles que mai els artistes històricament més invisibilitzats. Els pavellons dels Estats Units i del Regne Unit n’han pres nota i han triat les seves primeres dones negres (Simone Leigh i Sonia Boyce, respectivament). I França, que té per representant, també per primera vegada, una artista d’origen algerià, Zineb Sedira.
En l’exposició central, Alemani ha donat radicalment la volta a la fins no fa gaire minsa presència de dones als aparadors de l’art. Elles són aquesta edició un 90% dels 213 noms escollits. I el 100% de la creació catalana i espanyola, en bona part adscrita al surrealisme, que la comissària ha volgut que acompanyés la seva tesi. Són sis autores, quatre de mortes: de catalanes, Josefa Tolrà i Remedios Varo; Maruja Mallo, Georgiana Houghton (britànica nascuda a Las Palmas de Gran Canaria), Teresa Solar i June Crespo.