La festa venç la grisor en el nou assaig de normalitat
L’elecció del Palau de Fires a Girona va ser rebuda amb opinions desiguals
Els llibreters no donaven l’abast en una jornada que preveia vendes de rècord
Mentre tot Catalunya mirava amb neguit al cel, Girona assegurava el tret enviant les parades al Palau de Fires, que és com la panxa del bou, on no hi neva ni plou, perquè ni un trist ruixat espatllés l’assaig de normalitat que havia de ser la primera diada sense restriccions en tres anys. Potser hauria calgut més una mesura com aquesta a Barcelona, on va descarregar una bona pedregada, però aquí, al final, va arribar a lluir el sol i tot, i la pluja, la poca que va caure, va fer una mullena passatgera, abrilenca i del tot inofensiva.
Alguns gironins lamentaven aquest excés de zel que desvirtuava la tradició de Sant Jordi com “una gran festa de carrer” transformant-la en això, una fira de mostres, que a sobre l’allunyava del centre urbà, que a certes hores oferia un aspecte tirant a desolat. D’altres es queixaven que la gentada aplegada al recinte, pocs dies després de la retirada de les mascaretes, fomentava el risc de contagi de manera innecessària, perquè “quantes vegades no ha plogut per Sant Jordi i ningú no ha trobat a faltar cap pla B?” El cas és que va ploure justet perquè els meteoròlegs conservin la feina, i els llibreters van treballar amb més comoditat que altres anys, excepte que el magatzem els quedava més lluny i havien de córrer amb una motoreta cada vegada que exhaurien els estocs o es quedaven sense canvi. El cas és que, a pesar del temps grisós i la impersonalitat del lloc, la gent no va fallar i va omplir el recinte en una jornada que el Gremi de Llibreters preveia que igualaria o fins i tot superaria les vendes del 2019. I què es va vendre més, a part de les roses?
Fem un assaig: els autors més sol·licitats van ser Stefan Zweig, Virginia Woolf, Maggie O’Farrell, Anne Brontë, Enric Casasses i qualsevol que tinguis de teatre o d’aquell que va escriure una història de la música del segle XX. Aquest és el rànquing que es desprenia del treball de camp fet a peu de parada ahir al migdia durant dues hores llargues. D’acord, és una llista confusa i catastròfica, però se sustenta en dades empíriques que es repeteixen any rere any: per cada deu lectors que compren els supervendes de torn, n’hi ha tres-cents que es decanten per algun que no figurava a cap previsió, un de diferent cada un, tres-centes opcions que sustenten, per sort, la varietat i el vigor del mercat editorial durant tot l’any.
Els títols que demanaven els altres deu lectors en màgica sintonia i que, per tant, acabarien figurant en la cobejada llista dels més venuts a Girona, eren, d’acord amb la mateixa prospecció i amb la gentil informació proporcionada pels atrafegats llibreters, La vall de la llum, de Toni Cruanyes; El monstre de Santa Helena, d’Albert Sánchez Piñol; Benvolguda, d’Empar Moliner; Manual d’adoctrinament de l’escola catalana, d’Òscar Dalmau; L’alegria de viure, de Sílvia Soler, i Rússia, l’escenari més gran del món, de Manuel Alias. Que entre aquests sis autors s’hi hagin fet lloc quatre celebrities dels mitjans audiovisuals és una notícia tan previsible com els gustos de certs lectors.
El paisanatge va donar també vendes destacades a dos escriptors de casa, Rafel Nadal, per Quan s’esborren les paraules, i Josep M. Fonalleras, per Un cafè a Roma, i va estrenar com a fenomen de masses la periodista d’El Punt Avui Tura Soler, per El pantà maleït. Si s’ha de fer cas de la investigació en viu, però, un dels llibres més demanats va ser Diguem-ne amor, de Marta Vives, que aquesta reportera en hores baixes va veure despatxar a bon ritme a tres parades diferents, junt amb una cosa de tapes blaves i lletres de purpurina que es deia Los cuatro vientos, atribuït a una tal Kristin Hannah, que van comprar, una rere l’altra, tres senyores molt mudades. Hi va haver ocasió de constatar, contra el tòpic de l’apatia i la imbecil·litat, l’emoció que hi posa el jovent quan ensopega un llibre estimat, i no qualsevol. “Oh, Stefan Zweig! M’encanta!”, va exclamar un semiadolescent en descobrir entre les piles de llibres un exemplar de Missatges d’un món oblidat. La mateixa exaltació que va compartir amb la seva colla una noia mentre acariciava el llom d’Agnes Grey, d’Anne Brontë. “Oh, mireu, nenes! Oh, soc molt feliç ara mateix!”, deia sostenint el volum amb uns ulls tan espurnejants, que una de les amigues va temptar-la: “Te’l compres, no?” Però l’entusiasme a vegades no cap a les butxaques dels joves. “No, no puc”, i es va conformar a fer una foto de la portada amb el mòbil. A l’amiga encara li falten anys per arribar a la professionalitat d’una dona de posem-n’hi quaranta que incitava la seva acompanyant a comprar-se Hamnet, de Maggie O’Farrell: “En Nando el va deixar a mitges, però a mi em va encantar. T’agradarà.”