Una festa intermitent i complicada

Tot el territori català ahir va estar sota l’amenaça d’una meteorologia poc convenient per celebrar una festa de carrer, com ho és Sant Jordi, i amb un material feble sota l’aigua, com ho són els llibres. Malauradament, també a tot el territori, es va passar en diverses ocasions de l’amenaça a l’atac en forma de pluja, vent i fins i tot calamarsades breus però agressives que van provocar destrosses.

Si més no a Barcelona, la intermitència impertinent de la pluja va arribar a ser molt enutjosa, una prova dura per als soferts llibreters. I per a algun vianant ferit per un tendal tombat pel vent, que va arribar a ratxes de fins a 72 km/h. Alguns paradistes van haver de plegar a primera hora de la tarda, en quedar-se sense tendal, ni taula i amb desenes de llibres mullats i per llençar.

Aquesta és una primera mirada, catastrofista. Cal fer-ne de més positives, però. Perquè les ganes generalitzades de celebrar Sant Jordi van servir per plantar cara sobradament a aquests boicots climàtics i la jornada va tenir moltes moments favorables. En les estones en sec, es va tornar –possiblement a l’alça– als nivells d’abans de la pandèmia pel que fa a l’afluència de passejants i de la conseqüent venda de llibres i de roses.

A tot arreu de Catalunya els paradistes van haver de ser previsors i tenir llençols de plàstic a mà per evitar que els llibres es malmetessin. A Girona van anar un pas més enllà i van traslladar l’epicentre de parades a cobert, al Palau Firal. Solució que no va ser possible aplicar a tot arreu, lògicament.

A Barcelona hi va haver diferents espais delimitats a tota la ciutat, com ara a l’Arc de Triomf, la plaça Universitat, la rambla del Poblenou, la plaça Reial..., però l’atenció estava posada en com funcionaria l’estrena de la superilla literària.

El passeig de Gràcia, des de plaça Catalunya fins a la Diagonal, es va convertir en una mena de riu humà –i algunes estones també d’aigua de pluja–, amb una concentració altíssima de gent.

El concepte de superilla volia afavorir un espai ampli, delimitat i sense vehicles, a més d’evitar aglomeracions a la Rambla i la Rambla de Catalunya –va funcionar, tot i que també hi va haver molts vianants–. Els carrers transversals (Diputació, Consell de Cent, Mallorca, Provença i Rosselló) van acollir també parades, davant les quals era més fàcil tafanejar perquè la fluïdesa era molt més alta que al passeig de Gràcia –atapeït i, en alguns trams, col·lapsat– i, a més, quedaven més arrecerades del vent. Un vent que, en les estones sense pluja, enlairava el molestíssim pol·len dels plàtans amb les conseqüents irritacions d’ulls i gola. Mal dia per anar sense mascareta, amb tanta gent estossegant i fent esternuts.

La Rambla de Catalunya tenia a la zona central les terrasses habituals de bars i cafeteries, les parades estaven als xamfrans i eren d’entitats i partits polítics. A més de parades de roses, omnipresents a tota la zona i molt més enllà.

Els vehicles estaven vetats, incloent-hi bicicletes i patinets, i un servei de vigilància a cada cruïlla s’encarregava de fer-ho respectar amb eficiència. Només es podia travessar l’illa per dos carrers, València i Aragó. El pas de vianants d’Aragó i passeig de Gràcia tenia reminiscències de la famosa cruïlla de Shibuya, a Tòquio, amb centenars de persones esperant i, un cop el semàfor era verd, omplint la cruïlla com una marabunta de pacients formigues, carretejant llibres i roses, això sí.

A la part central del passeig de Gràcia, la calçada per on normalment circulen els vehicles, hi havia la majoria de les 300 parades del total i en unes 170 hi va haver autors signant, molts autors signant, tenint en compte la mitjana de cinc per parada cada hora. En alguns moments de calamarsada forta hi va haver fans fent cua estoicament, sota els paraigües, per no perdre’s la firma dels seus autors preferits. Això només passa per Sant Jordi, que ens confereix a tots un cert tarannà de guerrer.

Com sempre, alguns no signaven gaire i altres tenien unes cues que, de tan llargues, es feia complicat saber on començava i on acabava. Aquests casos extrems eren adolescents a la cerca de la firma dels seus ídols, com ara la valenciana Alice Kellen, la mallorquina Joana Marcus o el sevillà Blue Jeans.

Es van sentir comentaris que hauria estat millor posar les parades a banda i banda del passeig, encarades, i deixar un ampli carril central per als vianants. Aleshores es crearia un recinte tancat, sense sortides laterals, més complicat de gestionar i, a més, les connexions elèctriques s’haurien de duplicar, perquè aquest any es va formar una mena de canal central, entre les dues línies de parades. Fa l’efecte que la disposició va ser la més òptima. Tot fa pensar que aquest model de superilla es repetirà i ja només falta que es pugui utilitzar a ple rendiment en un dia assolellat i calmat. Perquè se sol dir que mai plou a gust de tothom, però el fet és que ahir va ploure a gust de ningú.

Sigui com sigui, la força de la diada de Sant Jordi continua creixent, potser massa. Però millor morir d’èxit que de pena. O ofegat. O apedregat.