Mor Esteve Lucerón, el fotògraf de La Perona

El fotògraf Esteve Lucerón, nascut a La Pobla de Segur el 1950, va morir dilluns, pocs dies abans que s’acabi l’exposició que l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB) dedica al seu treball sobre La Perona, el darrer barri de barraques de Barcelona. L’exposició es va inaugurar el novembre i s’allargava, en principi, fins el 22 de maig. Lucerón ja estava ingressat a l’hospital en el moment de preparar l’exposició però va ser a temps de fer la selecció del centenar de fotografies amb el tècnic de la institució Jordi Calafell, d’entre els 2.000 negatius. L’exposició Esteve Lucerón. La Perona. L’espai i la gent revela un passat que ell va descobrir als anys 80. La Perona va ser el projecte de la seva vida, sense rebre’n res a canvi. Mai va publicar ni una sola fotografia a la premsa.

A partir del 1990 les va començar a exposar tímidament en galeries, però no va ser fins a temps recents que han tingut una difusió remarcable, en museus i en llibres com el que li va editar l’Ajuntament el 2017. Aquell mateix any va donar tot el seu fons a l’AFB.

En l’article de Maria Palau sobre aquesta exposició que l’homenatjava, el fotògraf Manolo Laguillo diferenciava la sensibilitat de Lucerón. Ell no va ser l’únic fotògraf que va posar atenció en la dura realitat dels més exclosos, però “no en destaca la seva gitanitat sinó la seva humanitat”. Laguillo, que ha comissariat l’exposició amb Calafell, va ser professor seu al Centre Internacional de Fotografia, que, en ple Raval, va irradiar modernitat, entre finals dels setanta i principis dels vuitanta. Lucerón, precisa Laguillo, veia en la fotografia una eina no només per deixar constància d’una situació social gravíssima sinó també “per contribuir a canviar-la”.

Lucerón va fer una immersió profunda en aquell món de misèria extrema, que pocs gosaven trepitjar per por, “amb una gran humilitat”, diu Calafell. La del seu propi caràcter i la de la seva pròpia condició social. Fill de represaliats de la Guerra Civil, militava en el moviment comunista i ni tan sols era fotògraf professional. La seva primera càmera se la va comprar amb la indemnització que li va donar l’empresa metal·lúrgica on treballava.

Lucerón anava a La Perona, però no sempre en feia fotografies. La major part del temps el dedicava a parlar amb la gent fins a guanyar-se la seva confiança. Li van obrir les barraques, dins les quals els va fer retrats familiars en què la tendresa s’imposa a la pobresa o, tot el contrari, les va immortalitzar buides, dominades pel caos de les seves pertinences. Tampoc es van importunar quan els va voler captar menjant al mig del carrer. Ni quan els nens jugaven. Ni quan els homes es reunien improvisadament sense que puguem endevinar si tramaven res. Ni quan les dones, molt presents en les seves imatges, no paraven quietes. “Sense elles no hi havia casa, no hi havia família, no hi havia barri”, diu Calafell .

El 1985 va començar a treballar al magatzem dels tallers de formació ocupacional organitzats pel Patronat Municipal de l’Habitatge. S’obria una escletxa de llum per a aquella comunitat, i també la va documentar (com es recull a la imatge).

Als 90, la Perona ja no existia i ell, com una mala passada del destí, va estar a punt de perdre la vista, que sempre havia tingut delicada. A principis de la dècada del 2000 va tornar-hi per fotografiar el parc de Sant Martí de Provençals, el substitut d’aquell entorn decrèpit, avui trasbalsat per les obres de l’estació de l’AVE de la Sagrera. I on no va deixar de tornar mai és a les persones que hi havien viscut. Va mantenir el contacte amb moltes d’elles i de tant en tant trucava a l’AFB perquè li fessin còpies de les imatges i els les regalava.