Un art dels marges

L’aturada forçosa de la primavera del 2020 no va tenir efectes del tot negatius. Va permetre que alguns projectes expositius s’acabessin dilatant i incorporessin algunes troballes que haurien estat improbables amb el calendari previst. Aquesta és la sort que ha acompanyat la nova exposició temporal del Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera (Mume), que es proposava donar a conèixer un artista empordanès, més que oblidat, quasi desconegut a casa nostra, i que ha agafat una dimensió molt més ambiciosa amb la pròrroga pandèmica. Joaquim Vicens Gironella. Viure en temps convulsos i crear des dels marges, que es veurà al Mume fins al 4 de setembre i, a partir de l’octubre, es traslladarà al Museu del Suro de Palafrugell, és la constatació de com de fràgil continua sent la memòria dels exiliats si al cap de més de 80 anys tot just ens arriben notícies d’aquest obrer de la manufactura suro-tapera d’Agullana que va esdevenir l’artista català més representatiu de l’Art Brut i un dels referents internacionals d’aquest moviment cabdal de l’art de la postguerra a Europa.

L’investigador Narcís Selles n’ha seguit la petja fins a Lausana, a Suïssa, on es conserva la part més important de la seva obra en mans públiques dins la col·lecció de Jean Dubuffet, el principal teoritzador de l’Art Brut i el descobridor, el 1948, del talent singular de Joaquim Vicens Gironella (Agullana, 1911-Tolosa de Llenguadoc, 1997) en el treball amb el suro. “L’Art Brut és com un univers paral·lel”, apunta Selles, que ha dedicat més de dos anys a la recerca. “Anava contra el sistema, tenia una vocació rupturista i antiburgesa, encara que amb el temps s’ha anat transformant, ha incorporat interferències, però Vicens Gironella continua sent un autor de culte d’aquest moviment que defensava un art no mediatitzat per la cultura instituïda”, afegeix.

L’exposició reuneix més de mig centenar de peces de l’artista, la majoria cedides per la família, a més d’algunes reproduccions d’obres del Museu de l’Art Brut de Lausana, fundat el 1976, que no han pogut viatjar per la seva delicadesa. Perquè Vicens Gironella, exiliat a Tolosa amb l’èxode republicà per la seva militància a la CNT, primer, i al PSUC, després, va lliurar-se, paral·lelament a la seva abundant obra escrita, periodística i memorialista, a una escultura peculiar, de trets tirant a grotescos i summament expressius, que treballava tallant l’escorça d’alzina surera, el material que havia après a manejar pel seu ofici de carrador a l’empresa familiar i que li va permetre sobreviure també a l’exili. Dubuffet, que tenia un negoci de vins, el va conèixer al despatx d’un dels seus proveïdors de taps a París, i ràpidament el va incorporar al seu discurs a favor de l’art pur, autodidacte i sense refinar, desproveït d’intel·lectualisme, com el dels bojos o els nens. “Vicens figurarà a les exposicions pioneres de l’Art Brut, com Gaston Chaissac, un altre dels protegits de Dubuffet, que ha arribat a vendre una obra per un milió d’euros, amb la diferència que el català no tenia ni un duro i tres filles per alimentar”, comenta Selles per remarcar la contradicció del moviment, que exercia una mena de “mecenatge ideològic” atribuint-se el dret de paraula sobre unes obres marginals que posaven al servei del seu discurs, assumint “la veu de l’altre”, i fomentava un art anònim, amb una certa aurèola romàntica de “bon salvatge”, a costa d’uns artistes que, ben mirat, anhelaven tenir reconeixement.

Vicens Gironella en va arribar a tenir, i molt. Dubuffet el va incloure en l’exposició pionera de l’Art Brut a la galeria René Drouin de París l’estiu de 1948, al costat d’Aloïse Corbaz, Henri Salingardes, Jan Krizec, Joseph Crépin, Maurice Baskine, Pierre Giraud, l’esmentat Chaissac i l’avilès Miguel Hernández, un altre exiliat republicà que havia començat a pintar també de gran. A la tardor va tornar a participar en una altra col·lectiva al pavelló Gaston Gallimard, en la qual també s’hi havien incorporat treballs d’infants, i a finals del mateix 1948 li van organitzar una mostra individual al mateix pavelló, presentada amb un text de Dubuffet que el definia com “un canalitzador de les veus de la natura”. Més encara: el 1953 totes les obres de la col·lecció d’art reunida per Dubuffet, entre les quals les de Vicens, van viatjar als Estats Units, on van quedar exposades durant més d’una dècada a la residència del pintor i milionari Alfonso Ossorio a East Hampton. Per Narcís Selles, “aquest és el germen del qual sorgiran l’informalisme o l’expressionisme abstracte nord-americans”, i que inspirarà aviat l’art autre de Michel Tapié. I malgrat la importància que havia adquirit dins del moviment, “a partir que munta el seu propi negoci de taps de suro a Tolosa, a principis dels cinquanta, paradoxalment desapareix d’escena”, afegeix l’investigador, que hi veu molts de paral·lelismes amb l’artista olotí, igualment exiliat, Virgili Batlle Vallmajó, que ell mateix va contribuir a rescatar de l’oblit en una altra exposició al Mume, el 2011.

La dedicació al seu propi negoci va apartar-lo de la creació, tot i que la seva obra continuava sent molt present al circuit internacional de l’Art Brut, fins que a finals dels seixanta la va reprendre amb una nova intensitat, introduint-hi a més la tècnica xilogràfica d’impressió damunt planxa de suro que havia après com a empleat d’una impremta. En els seus gravats, molt dignes, hi predominen temes bíblics i escenes paradisíaques, mentre que a l’escultura i els baixos relleus s’inclinava sovint per “figures bòrnies, desdentegades, esguerrades o deformes”, amb títols com ara Monstre, L’ogre, Estrambòtic o El geperut. Selles les relaciona amb l’experiència de la guerra, a vegades tan explícita com en una peça titulada Flor de Mauthausen, però també amb les gàrgoles de les esglesioles empordaneses i occitanes, un paisatge que sempre va tenir molt present. El catàleg permet llegir en primícia part de les seves memòries, escrites en francès el 1984 i que són un testimoni valuosíssim de les fractures de l’exili.