La mirada de l’art a l’embaràs

L’embaràs ha estat molt poc tractat en l’art. El 1967, la dibuixant Núria Pompeia (Barcelona, 1931-2016), que va donar a llum sis vegades, s’hi va rebel·lar i va trencar tabús amb el llibre Maternasis. Sense recórrer a cap paraula, va traçar l’esclat de sentiments d’un cos gestant: l’expectació, la incertesa, la por i, sobretot, la solitud. La publicació, irònica i tendra a parts iguals, es va convertir en un referent a les albors del moviment feminista, i la protagonista, que gairebé sempre es tapa la boca per expressar el seu astorament, en una imatge icònica d’aquesta experiència tan íntima i misteriosa. L’únic home que apareix en el relat està representat amb una mà controladora que s’abalança sobre el ventre de la dona.

El MNAC ha adquirit a la família de Pompeia els originals i alguns estudis de Maternasis, un conjunt d’una vuitantena de peces que exposa íntegrament, fins al 26 de setembre, a les sales d’art modern. A la mateixa estança hi ha penjat altres obres que ha incorporat recentment a les seves col·leccions amb la maternitat com a tema central. Totes realitzades per dones artistes, “prioritàries en el procés de creació del fons d’art de la postguerra”, coincideixen a dir el director del MNAC, Pepe Serra, i el conservador que ha entomat el repte d’omplir aquest buit del discurs del gran museu de l’art català, Àlex Mitrani.

Maternasis (la mostra comparteix nom amb el llibre, que just ara l’editorial Kairós ha reeditat; “és vigent”, exclama Mitrani) allotja el també art trencador de Mari Chordà (Amposta, 1942), tres guaixos envernissats, d’una sèrie de nou, d’estil pop que va elaborar quan estava embarassada a manera d’autoretrats, amb colors joiosos. Són coetanis dels dibuixos de Pompeia i de l’acrílic Mujer con sus partes, de Roser Bru (Barcelona, 1923 - Santiago de Xile, 2021), amb el qual el MNAC reivindica aquesta artista tan oblidada. A Catalunya, no pas a Xile, on es va exiliar el 1939, va ser amiga i col·laboradora de Pablo Neruda i és considerada una autora capital. Bru, en sintonia amb Chordà, celebra la dona com una potència creadora, dotant-la en la seva obra d’un aspecte totèmic que beu de les estatuetes femenines de la prehistòria.

Parvine Curie (Nancy, 1936) també es va aferrar a l’ancestralitat per engendrar tres figures de terracota de dones prenyades, als anys cinquanta a Barcelona, on vivia i on va parir el seu fill, el poeta i pintor David Martí, molt vinculat a Cadaqués i mort prematurament als 46 anys. Casada amb l’escultor Marcel Martí, el seu nom de llavors era Arlette Martí. A França, Parvine Curie és un nom reconegut. Feliç que el MNAC hagi rescatat la memòria de la seva joventut catalana, aviat ingressaran més treballs seus d’aquest període al Palau Nacional.

Maternasis és una exposició físicament petita però simbòlicament i emocionalment molt intensa. Al quartet de creadores els fa companyia una raresa de l’art històric i cristià, reticent a mostrar la Verge Maria embarassada: és la Mare de Déu de la Bona Esperança (primer quart del segle XVI), del cercle de Roderic d’Osona, propietat del MNAC des dels anys vint del segle passat, en què la panxa de Maria té forma de sol dins del qual hi ha el nen Jesús.