“«Alcarràs» parla dels problemes de veritat dels pagesos”

No és que s’hi assemblin, parla dels problemes de veritat. Ara els pagesos que hi ha aquí no fan com abans, que produïen cinc mil quilos de préssecs, ara n’has de fer un milió, però la gent és la mateixa. Els problemes són els mateixos de la pel·lícula. Els conills se’ns ho mengen tot, és un desastre! Els preus no van bé. Ens trobem que l’any passat amb el sec i la pedra no va quedar quasi fruita i enguany ha fet una gelada que ho ha mort tot, gairebé. Molta gent no podrà collir. La fruita als supermercats és caríssima i el pagès no cobra el que ha gastat en la terra. I el problema dels panells solars, en aquesta zona on estem, també està en boca de la gent, volen fer una planta solar de 800 o 900 hectàrees, i no està clar si és bo per al territori. Déu n’hi do, està ben clavada aquesta pel·lícula. Si no paguen el que toca al pagès que fa la fruita, que fa la feina, que cuida la terra, desapareixerà. Hi ha molta gent gran, a la gent jove li costa de quedar-se.

No, sabia que es feia una pel·lícula i hi havia càstings, però no m’hi vaig presentar pas. El meu germà i gent de la família sí que s’hi va presentar. Vaig anar a una manifestació amb uns companys i un d’ells coneixia el pare de Carla Simón. Vam trobar unes noies amb una càmera que buscaven el meu personatge, el del padrí... Em van dir que anava bé per al personatge del Quimet, per l’edat i per tot, i que em volien gravar i fer quatre preguntes, i després ho veuria la directora. M’ho van dir diverses vegades, i son pare no deia res, callava. Fins que al final va dir: “Home, que és la meva xiqueta, no la rebutgeu d’aquesta manera!” I per arreglar el que havíem liat, li vam haver de fer cas. Li vaig contestar les preguntes, va gravar quatre coses i ja no la vaig veure més. Al cap de dos o tres mesos em va trucar la Carla per dir que havia d’anar a un càsting.

Tenim una finca al costat de la terra dels padrins de la Carla, ens coneixem de vista, ens vèiem i saludàvem. No sabia ni que tenien una neboda que era directora.

Jo feia temps que no feia de pagès. Treballo a l’Ajuntament de Soses, a la brigada municipal. Però tinc una mica de terra i uns quants arbres. Ara, normalment no crido tant. Però a l’estiu els pagesos solem tenir problemes, quan has de collir, i quan tens un problema, no coneixes ningú, sobretot els de casa.

No coneixíem ningú, del repartiment, l’única que coneixia era l’Anna [Anna Otín, el personatge de Dolors, la seva dona en la ficció]. Ens reuníem en una casa que anomenàvem la Casa Verda, i allà vam estar del gener o el febrer fins al maig fent assajos. Anàvem assajant escenes, i ens conduïa cap allí on volia que anéssim. Creàvem diferents situacions, com per exemple, ve la germana a casa i a veure què passa, o els nanos en fan alguna i a veure què fa el pare... Anàvem creant un vincle, cadascú en el seu lloc de la família. Alguna cosa podies improvisar, però no gaire. Va estar bé allò, va estar bé!

Nosaltres no el teníem, però l’equip sí, voltava per allà sempre. La pel·lícula quasi l’havíem fet assajant tota, els assajos al final et conduïen a una part del guió. Quan rodàvem, ens recordaven el dia que havíem assajat allò i ens deien que havíem d’anar cap aquí. A vegades hi havia coses que estaven escrites al guió que amb el català que parlem naltros no ho podíem dir igual, i llavors ho dèiem més o menys com ho diem aquí a Lleida. I a vegades havíem de dir una cosa que no teníem al cap, en dèiem una altra de semblant i la Carla deia que li havia agradat. Entre uns i altres anàvem trampejant.

La Carla... Només d’estar amb ella ja en tens prou, és una passada.

Sí, i tant! Aquesta escena no va ser gens fàcil. No va ser dolorós ni dur a la manera de patir, simplement no me’n sortia. Li vaig arribar a dir que no me’n podria sortir, que no ho podria ficar a la pel·lícula. No em sortia plorar. Al final va sortir, però va costar molt.

No ho vulguis saber! El que passa és que ens ho preníem amb calma, no t’ho podies prendre de cap altra manera. Vam repetir algunes escenes moltes vegades, d’altres que no tant i coses que no sortien ni a tiros. Ho fèiem i simplement deia: “És que no m’ho crec!” I a tornar-hi! Mai amb una mala mirada ni amb un cop de morro, per descomptat! Sempre amb un amor bestial d’ella, però ens deia que no s’ho creia.

De pagès és que ho he fet tota la vida. Fa catorze anys que vaig plegar, però no ho he acabat de deixar. Cada any, sempre a les tardes, estic al camp, i estic amb amics que són pagesos, estic al dia. Suposo que amb tot això jugues amb avantatge. Fas coses que fa sempre un pagès, però al final també havies d’actuar. No em va suposar un gran esforç. Em va costar molt perdre la vergonya, com quan et proves un vestit i no n’has portat mai, i vas incòmode, però al final t’hi acostumes. A vegades fèiem una escena que tots ens fèiem un fart de riure i al cap d’una hora em deien que havia de ser el Quimet emprenyat. I no ho trobava difícil. No sabia que tenia aquest do. M’ho he passat moltíssim bé.

No ho sé. Si pogués repetir i compaginar la vida que porto ara, que estic molt bé i molt tranquil, a Soses i aquí al mas... No ho sé, estem vivint aquest moment tan bonic que vivim i de moment no m’ho vull plantejar.

Ser pagès, fàcil no ho és. Avui, amb la maquinària i com ha evolucionat el món no és tan dur com per als nostres pares, que ho feien tot a mà. Però és dur: estàs al tros, al sol, al ras... A part, has de mirar sempre enlaire i no saps si demà t’ho haurà aixafat tot. Viure de la terra és molt bonic i molt dur al mateix temps. Dit això, ara que he vist treballar tot l’equip del rodatge, que eren professionals, també he trobat que és un món molt dur. No és tan bonic com el pinten, per molt bé que ens ho passéssim bé. No té res a veure fer una pel·lícula amb fer préssecs, però no vol dir que no sigui una feina molt dura.

Havia entrat a Alemanya, però a Berlín no hi havia estat i va estar bé. Allò era molt gran! Els carrers són molt amples, els edificis són molt grans, i quan érem a l’alfombra roja, tot era gran, fins i tot els focus i la pantalla eren més grans del normal! [Riu] Va estar molt bé. A part que són una gent molt ordenada, molt seriosa. Els xofers que ens portaven, no els vaig veure riure cap vegada! Ens van cuidar molt.

Nosaltres vam baixar, a Berlín va quedar producció i la Carla. Estàvem a Alcarràs, ho vam veure en una pantalla al Casino. Va estar molt bé, Déu n’hi do! Pensàvem: “Qui ens ho havia de dir? Com pot ser això?” A Alcarràs, que dona nom a la pel·lícula, estaven molt eufòrics. Però la Carla ja ens havia fet veure que el fet de ser seleccionat a Berlín era en sí ja el premi més gran. I és veritat, tantes pel·lícules que no s’han triat i la nostra sí. Guanyar l’Os d’Or... Mare meva!