Història com a novel·la

Ambientada durant els esdeveniments històrics del 1934, la novel·la Fes memòria, Bel és una de les obres de testimoni més impressionants de la literatura catalana del segle XX. Es va publicar fa mig segle, després que guanyés el premi Sant Jordi del 1971. Ara la recuperen els editors d’Adesiara amb un pertinent estudi introductori d’Albert Ventura. Els que no la coneguin estan de sort.

Riera Llorca, que va morir a Premià el 1991, és una personificació de la terrorífica història del país, un dels exiliats, que recordava Joan Fuster a la imprescindible Literatura catalana contemporània, que Ventura situa com a cita inicial del seu pròleg: “Amb la caiguda de Barcelona, tocà el torn de l’exili als intel·lectuals que havien restat amb la Generalitat. La llista dels que emigraren inclou gent de totes les generacions i de totes les tendències: Gabriel Alomar, Pous i Pagès, Pompeu Fabra, Pere Coromines, Rovira i Virgili, Serra i Moret, Bosch Gimpera, Nicolau d’Olwer, Rubió i Tudurí, Trabal, C.A. Jordana, entre els de la promoció següent; i Mercè Rodoreda, Rafael Tasis, Xavier Benguerel, Joan Sales, Pere Calders, Agustí Bartra, Riera Llorca, Ferran de Pol, Artís-Gener, entre els més joves.”

Fes memòria, Bel ha resistit la cinquantena, potser per l’estil periodístic de l’escriptor, potser per la qualitat de la seva prosa, els seus èmfasis i el vigor dels fets narrats, en la línia del que havien intentat Calders i Artís. Oportunament, Ventura esmenta que s’hi podrien trobar traces d’escriptors nord-americans, algun dels quals periodistes com Riera Llorca, i que van ser referents d’una època i d’un cànon estètic: Faulkner, Dos Passos, Hemingway i Capote. Són referències del gran periodisme literari del segle XX, i que Riera Llorca adapta sense desmerèixer a la nostra tradició. Riera Llorca s’havia bregat en mitjans d’abans de la guerra i en sabia un niu, de com era el carrer, i de la manera de plasmar-ho.

La reedició és una bona manera de rescatar una gran novel·la amb independència de tot. Un dels tòpics d’aquells anys era considerar que la literatura catalana patia d’un dèficit novel·lístic davant la preeminència de la poesia. Fes memòria, Bel ho desmenteix. Narrada en primera persona per Ramon Bel, apunta Ventura que “la tensió literària de la novel·la, malgrat la coneixença de la fi de la proclama institucional i social, no parteix de l’enigma i la recerca constant de la intriga, sinó d’explicar i narrar els motius d’uns i altres, d’interpretar –amb fets, i rarament opinions– per què s’ha esdevingut tot i què ho ha provocat. Aquesta qüestió cristal·litza a mesura que avança la trama, i ho fa de forma permanent, fins a arribar a punts en què un capítol pot remuntar-se a l’inici absolut de la novel·la i a les detencions als bucs presó d’homes com Escofet i Pérez Farràs, mentre que el següent capítol pot ser l’analepsi de l’anterior, a fi i efecte de descriure les parades militars del Bloc, Nosaltres Sols!, Palestra i Estat Català...”