Fracàs íntim, en mirada panoràmica

L’obra explica la decepció de no encaixar ni dins de la família ni en els cercles universitaris i intel·lectuals. Parla de l’ambició secreta de l’autor per esdevenir escriptor i del fet d’adonar-se que mai podrà ser el cap de cartell de la seva generació (en una cultura catalana en què només hi ha lloc per al millor). Narra les sòrdides visites al lavabo d’homes a practicar sexe amb desconeguts. L’autor aboca tota aquesta decepció al seu llibre de memòries. Amb una paciència quasi desesperada.

Josep Maria Miró s’ha atrevit a traslladar aquestes reflexions, salpebrant-les amb textos que li donin un cert contrast. La pugna interior de Vilaseca no és èpica i de ferida oberta (com ho era la de Neus Català a Un cel de plom), només és obstinadament perseverant. Insisteix i es resisteix a sobreviure com una mosca insignificant picant contra la finestra translúcida del lavabo. El món sòrdid de Gang bang (2011) creua l’escenari però sense voler desenfocar la intenció de remarcar aquest fracàs desesperat del protagonista.

La Barcelona olímpica també tenia molts errors de sistema i Els homes i els dies els detecta contínuament. La fórmula del dietarisme aporta molta informació del passat proper que ajuda a treure l’esplendor gratuïta de la nostàlgia. Però la seva lectura acostuma a ser feixuga perquè cita noms i situacions personals que el lector mitjà (o l’espectador) desconeixerà. El quadern gris, de Josep Pla, (Joan Ollé en va fer una celebrada versió) jugava amb una literatura imaginativa, amb els estirabots de l’autor. David Vilaseca no busca brillantors; s’escriu, quasi, a si mateix per entendre’s. El poeta Damià Huguet, que treballava fent bigues de ciment, tenia una contradicció notable: escriure poesia amb les mans endurides pel treball manual. L’interès d’Els homes i els dies rau en la mirada interior de l’escriptor i en una via secreta, amb moments de degradar el company amb qui es comparteix llit. Amb les contradiccions per a una mare que es debat entre l’amor desinteressat i l’exigència que el fill es desperti i sigui responsable de la seva vida.

La posada en escena de Xavier Albertí és de Sala Petita. Jugar a la Sala Gran li ha obligat a disposar d’una passarel·la per tapar la immensitat de l’escenari i d’uns volums que, com caixes de màgia, van servint espais diferents, sempre amb una amargor a sobre. Si a L’hèroe amb la producció dirigida per Lurdes Barba s’aconseguia tancar l’espai màgicament, Albertí hi renuncia, i perd potència davant de tant volum lliure.

El treball dels actors és de prosceni, de parlar contínuament al públic. Per això Rubén de Eguía no surt mai d’escena. Perquè el David Vilaseca hi és constantment en cada paraula. Perquè les diu o perquè les ha escrit en boca dels altres. Mercè Arànega és una mare immensa i Oriol Genís, un pare semiabsent, ben característic de les famílies post Transició. Roberto G. Alonso regala aire canalla (com a L’emperadriu del Paral·lel) amb el personatge excèntric que emergeix d’aquest quadre fosc, i Francesc Cuéllar, Alejandro Bordanove, Albert Ausellé o Paula Blanco juguen a bastir les troballes literàries o personals que es creuen amb el protagonista. La resta de cossos masculins són esculturals però castiga en la dicció de la resta del repartiment.

En les paraules de l’autor no hi ha justificació de res, és honest. Mastega el dolor per la incomprensió, per la dificultat de progressar a la universitat i a les editorials. De fons, ressona la biografia de Joe Orton, però sense el seu èxit als escenaris. Vilaseca arrossega una pena, un desig, que només troba consol amb les pintures flamenques del Prado. El final, una decisió macabra del destí, deixa sense empara el clam silenciat de l’autor. Havia eludit el risc de la sida però no va veure el camió. Només la mare, quan refà maletes i ordinador, comprova que el dietari continuava, fins pràcticament el dia que un camió atropella un ciclista a Anglaterra. Implacable.