Beastie Boys, reis del Sónar

Com era d'esperar, els novaiorquesos Beastie Boys s'han convertit en els grans protagonistes d'aquesta edició del Sónar. Dijous a la nit, tot i haver-hi un dia feiner en perspectiva i la possibilitat de poder tornar-los a veure l'endemà en un xou molt més interessant, més de 5.000 persones van anar a Fira 2 per ser testimonis de la primera presa de contacte amb el grup.

Vestits d'etiqueta, MCA, Ad Rock i Mike D van entregar-se per superar la primera de les dues sessions previstes en la seva visita barcelonina. En teoria, o així ho van presentar oficialment, es tractava d'un concert instrumental, però a la pràctica va ser més un concert amb instruments. La diferència és important: entre els Beastie Boys que invoquen el funk, el groove i l'estètica dels 70 o que deixen anar descàrreges punk de dos minuts i els Beastie Boys que revisiten els seus grans hits hip-hopístics en clau de banda hi ha un món, un abisme.

El millor 'hip-hop'
Al llarg d'una hora i quart generosa, el trio, que en directe es fa acompanyar del teclista Money Mark, el DJ Mixmaster Mike i el bateria i percussionista Alfredo Ortiz, va presentar les diverses cares d'un discurs que realment només meravella, omple, emociona i captiva quan se centra en el seu vessant més clàssic, més hip-hop. És a dir: quan trepitgen territori rap, la veritat és que pocs grups, blancs i negres, poden competir i plantar-los cara; quan es deixen emportar per la seva dèria hardcore-punk o quan decideixen viatjar al regne del groove d'essència dels 70, llavors es queden en un grup justet i sense gaire gràcia o inventiva.

Serveixi l'exemple de Michael Jordan per il·lustrar-ho millor. Després de deixar clar que era el millor jugador de bàsquet de tots els temps va voler provar sort en el beisbol, però en aquest esport no només no va destacar, sinó que va quedar a ulls del món com un qualsevol. El mateix podem dir, doncs, dels Beastie Boys instrumentistes: només quan van prémer l'accelerador i van revisitar himnes com Gratitude, Sure shot, So wat'cha want, Three MCs and One DJ la temperatura ambiental va pujar i la banda va respondre al que es pot esperar d'ells.

Narod Niki
També intens, a banda d'interessant i molt meritori, va ser el xou de Narod Niki, un exèrcit de vuit laptops dirigit amb bona mà per Ricardo Villalobos. Els músics que l'acompanyaven en aquesta orquestra digital componien una alineació espectacular: Richie Hawtin, Zip, Dandy Jack, Luciano, Thomas Melchior i el duet Basic Channel (Mark Ernestus i Moritz von Oswald). Tots junts, a partir d'un concepte d'improvisació electrònica, van anar edificant un discurs subtil, tècnic i fascinant que va anar molt més enllà de la categoria d'anècdota.

Bona afluència de públic
Superada la ressaca de la primera nit, la segona jornada diürna va començar a presentar un aspecte molt concorregut a primera hora de la tarda. Un any més es van superar les xifres del dia inaugural: si dijous van passar 9.000 persones pel CCCB, ahir van fer-ho entre onze i dotze mil. I la diferència es notava en els diversos taps i les constants cues que es van formar en els accessos d'alguns escenaris, com per exemple el Hall.

El cartell de dia es dividia, bàsicament, entre propostes dedicades al hip-hop i els sons urbans i la música més extrema. Del primer gruix d'artistes, decepcionant el rap positivista d'Emanon, força tou el soul sofisticat de Nicole Willis i, això sí, divertidíssim Infinite Livez; entre el segon apartat, menció honorífica per als catalans Les Aus, amb un postpunk de caire experimental que muta i canvia en cada concert.