“Visca Picasso”

Els clients de l’hotel Mas de Torrent, a l’Empordà, recordaran que a les seves parets havien lluït uns misteriosos tapets amb creacions d’artistes de renom dedicades a Picasso, com un Miró (Amb un gran abraç a Pablo Picasso) o un Tàpies (Visca Picasso). El propietari del negoci, Jaume Figueras, no tenia clar ni que fossin originals. Els havia comprat a molt bon preu als anys vuitanta i no va ser fins poc abans de morir, el 2018, que va saber-ne el sentit. La historiadora de l’art Nadia Hernández es va obstinar a investigar-lo i el resultat de la recerca el descobrirà el públic que visiti l’exposició Homenatge a Picasso. Vallauris, 1972 (fins al 2 d’octubre) als barcelonins Espais Volart de la Fundació Vila Casas.

El lloc de la mostra no és capritxós. Antoni Vila Casas posseeix actualment aquest fons compost per 400 tapets. Al Mas de Torrent només en penjava una selecció i és ara als Espais Volart que s’exhibeixen en la seva totalitat. Però quin és el seu origen? La història que custodien és trista i alegre alhora. Comencem per la part fosca. El 1971, Picasso va complir 90 anys i arreu es van fer actes per homenatjar-lo. Bé, a l’Espanya franquista oficialment no se’n van fer gaires i, en tot cas, van ser anecdòtics. Picasso, que havia fet la promesa, que va complir, de no tornar al seu país fins que es reinstaurés la república, era una figura molt incòmoda per als reaccionaris: “El règim havia intentat despolititzar-lo, reconeixent l’artista i prescindint de l’home, fins que als anys setanta es va erigir en el símbol de la llibertat i de la democràcia”, raona Hernández, autora del magnífic llibre Picasso en el punto de mira. La picassofobia y los atentados a la cultura en el tardofranquismo i la comissària de la mostra.

El món cultural català i espanyol no va seguir el corrent de les autoritats i sí que va organitzar esdeveniments per festejar l’aniversari del geni. No van agradar gens als grups d’extrema dreta, que van endegar una campanya d’atemptats. El seu primer objectiu va ser la galeria Theo de Madrid, on van destrossar una vintena de gravats de la Suite Vollard que s’hi exposaven. “Son obras pseudoartísticas, blasfemas y pornográficas que ofenden gravemente al Jefe del Estado”, va etzibar el líder ultra Blas Piñar, tot i que s’havia fet un garbuix mental amb una altra sèrie de gravats picassians, Sueño y mentira de Franco.

Barcelona també va ser víctima de la picassofòbia. El museu de l’artista del carrer Montcada es va salvar perquè els seus responsables van estar a l’aguait i van publicar un article a la premsa en què animaven tots els visitants a fer de “vigilants voluntaris.” La Sala Gaspar va demanar protecció i li van enviar dos policies. Però la galeria Taller de Picasso del carrer de la Plata no va tenir tanta sort. El fet que s’hagués col·locat a la seva façana una placa que recordava que allà Picasso hi havia tingut el primer estudi (tot i que no és veritat, es trobava en una altra finca del mateix carrer) va tenir tràgiques conseqüències: una colla de feixistes van incendiar el local, on per cert no hi havia cap exposició de l’artista enemic sinó de Ricard Vaccaro.

La cara cruel de la història continua, amb més assalts contra la cultura, per exemple a llibreries (com a la Cinc d’Oros). “Amb Picasso, l’extrema dreta va estrenar un format d’atemptats que durarien anys”, remarca Hernández. El cop a la revista d’humor El Papus, el 1977, va costar la vida a una persona.

I, ara sí, anem a la part feliç. El joveníssim director artístic del Taller de Picasso, Santiago Palet, va tenir la idea de fer una acció de solidaritat amb Picasso que consistiria a demanar a artistes que creessin una obra especial que el reivindiqués. El primer amb qui en va parlar, el mateix dia que van cremar la galeria, va ser Tàpies, que el va encoratjar a donar-li el màxim relleu internacional i li va proposar que les obres es fessin sobre un foli per burlar la censura. Però va ser Dalí el que el va convèncer que el suport havien de ser tapets, com els que ell havia utilitzat de jove per fer el seu primer retrat de Gala i l’esbós d’El gran masturbador.

Palet va encarregar els 400 tapets (teixits, no com els de paper de pastisseria de Dalí) a les monges d’un convent de la Bonanova. I els va enviar per correu a 270 creadors (alguns en van rebre dos). La resposta va ser entusiasta, tant per part dels artistes (Alexander Calder, Chillida, Sonia Delaunay, Equipo Crónica, Àngel Jové, Saura, Amèlia Riera, Tharrats, Victor Vasarely...), com de músics (Pau Casals), actors (Fernando Fernán Gómez) i escriptors (Salvador Espriu, Pablo Neruda). Fins i tot Agatha Christie va enviar una carta de suport.

El 1972, la col·lecció es va exposar a Vallauris i quan va tancar se la va quedar el galerista Fernando Guereta, que havia ajudat econòmicament Palet. El propulsor del projecte és viu i a l’exposició dels Espais Volart recorda l’aventura en un vídeo. La veritat, emociona.