Silenci, tot és silenci

Quan haguem de fer balanç de la temporada liceista 21-22, serà evident que les grans triomfadores hauran estat produccions de la música del segle XX. Al War Requiem de Britten i Pelléas de Debussy, s’hi haurà de sumar aquest contundent i exasperant Wozzeck (1925) d’Alban Berg. Provinent del Festival de Salzburg (2017), la direcció escènica de William Kentridge suposa un aprofundiment i eixamplament en tota regla d’una òpera que és un manifest, ja no només de l’expressionisme, sinó també de l’òpera social. I això, més enllà del postureig habitual d’alguns, és més necessari que mai. Gairebé cent anys després de la seva estrena, haver d’escriure l’endemà sobre allò vist resulta una sensació força estranya que, possiblement, trobi la seva definició més precisa en uns versos de la cançó de l’acte I: “Silenci, tot és silenci, com si el món fos mort.” És evident que, com dirien els fenomenòlegs, Wozzeck ha existit i s’ha presenciat de veritat al Liceu . No ha importat que la caracterització de Matthias Goerne sembli més intel·lectual que expressiva o que, musicalment a trets general, no assoleixi el nivell de primera divisió d’on provenia la producció.No importa gens. Amb els nivells orquestrals i corals que hi ha, Josep Pons demostra conèixer a fons els secrets de com unir atonalisme, forma musical, sprachgesang i acompanyament orquestral en un immens muntatge que ratifica, un cop més, l’encert d’haver escollit el director de Puig-reig per construir un ens orquestral arreglat, estructurat i versàtil capaç de sonar, en les òperes de Mozart, amb criteris històrics o amb eficiència com en aquesta immensa obra que, més enllà de la història del dissortat protagonista, és una no menys còsmica reflexió d’on venim, on som i cap on anem. Encara.