El delicte de ser dona

La francesa Emilienne Malfatto (1989) és una fotoperiodista que es va formar a cavall de França i Colòmbia i que des del 2014 ha estat corresponsal a l’Iraq i a l’Amèrica Llatina. Actualment viu a Buenos Aires. Les seves fotografies han estat publicades en capçaleres com ara  The New York Times, The Washington Post, Le Monde... “El periodisme de guerra és molt addictiu; la mort hi és tan present que la vida esdevé molt més intensa”, comenta l’autora durant la roda de premsa que es va organitzar dilluns.

El 2021 va publicar l’assaig periodístic Les serpents viendront pour toi, sobre les matances de líders socials a Colòmbia i pel qual va rebre el premi Albert Londres.

Parla un castellà ric i fluid, amb accent colombià. “Des de petita tenia una certa obsessió amb Colòmbia, ves a saber per què. Bogotà és un monstre que odies o estimes, i jo el vaig estimar”, explica.

Quan vivia a l’Iraq –on encara conserva diversos lligams personals i professionals–, un dia estava xerrant amb un bon amic iraquià i li va plantejar què passaria si la germana d’ell quedava embarassada sense estar casada. “L’hauríem de matar”, va respondre el noi sense dubtar-ho, evidenciant el terrible abisme cultural, en aquest aspecte –perquè en d’altres s’entenien bé–, entre tots dos. Aquesta guspira va posar en marxa la novel·la brevíssima Que et plori el Tigris (en català, a Edicions de 1984, amb traducció de Mia Tarradas; en castellà, a Minúscula, amb traducció de Palmira Feixas), per la qual va rebre l’any passat el premi Goncourt a la primera novel·la. “Ho canvia tot i no canvia res. Et dona legitimitat com a autora, però jo soc la mateixa d’abans del premi. És clar que no visc a París, no estic dins d’aquest món de capelletes”, comenta Emilienne Malfatto, somrient i acompanyant-ho d’una mirada molt expressiva. Sembla una persona que necessita ben poca cosa per sentir-se còmoda. En seure a la taula, just abans de començar a parlar, es treu les vambes i es mostra ben natural durant tota la xerrada.

“Quan vaig llegir aquesta obra, vaig quedar impressionada. De seguida em va seduir per la qualitat lírica, la musicalitat i el ritme, per la força de les imatges. Explica una història contemporània, però resulta atemporal, gairebé mítica. És un relat etern”, assegura Valeria Bergali, editora de Minúscula. I hi afegeix que la foto de la portada és una de les que Malfatto va fer a l’Iraq. “És admirable com amb pinzellades petites obre la universalitat dels personatges”, opina Laura Baena, editora de 1984. Les dues mateixes editorials publicaran l’any vinent El coronel no dorm, també de Malfatto, que a França surt aquest agost.

Que et plori el Tigris toca un tema tristament actual, fins i tot, de manera col·lateral, a casa nostra: els crims d’honor, el suposat dret dels homes –en determinats països– a matar filles o germanes perquè han quedat embarassades sense estar casades o perquè volen trencar un casament imposat.

A la zona rural de l’Iraq, una noia accedeix –més o menys– a fer l’amor amb el noi que estima abans que ell marxi a la guerra, a Mossul. Ell mor en combat i ella acaba sent conscient que està embarassada. El mecanisme social es posa en marxa i el germà gran d’ella la mata: “Abans morta que acceptar la vergonya de la família.”

Tot sota la mirada del riu Tigris i a l’ombra de l’heroi mesopotàmic Guilgameix. Perquè a Malfatto li agrada llegir poesia, teatre i, especialment, les tragèdies gregues i obres com el Poema de Guilgameix, considerada l’obra literària més antiga. “Mostra una gran crisi existencial del protagonista, quan és conscient que la mort ens arriba a tots; 4.000 anys després, encara som en aquest punt.”

“La meva novel·la és ficció, perquè no he conegut cap noia víctima d’un crim d’honor, però l’autoritat masculina i la violència contra les dones són a tot arreu”, explica l’autora. “La vaig escriure a raig, de manera impulsiva i intuïtiva; em va sortir com una vomitada”, afegeix.

L’obra alterna fragments en cursiva més lírics amb d’altres amb la veu dels diversos personatges. “És una obra polifònica, amb molts personatges, perquè si només oferia la veu de la noia assassinada podia caure en el maniqueisme, donar a entendre que tots els homes són uns fills de puta, i el cert és que penso que tots els personatges són víctimes, inclosos els homes.”