La Venus eclèctica

És una figura transparent, que com es veu a la fotografia, converteix els visitants en protagonistes, una escultura hieràtica amb la qual el seu autor, Josep Bamala Borruel, assegura que intenta apropiar-se “de l’esperit dels que van crear les Venus esteatopígies, dels que van tallar la imatgeria romànica amb la seva policromia”, posant-se al servei “dels que van aixecar tòtems, ídols africans per demanar agrair i honrar”. “Construeixo un eix axial que uneix la terra amb el cel per crear un espai on viure i habitar.”

Clavada al centre del claustre del centre cultural La Mercè de Girona i batejada com a Alegria, l’obra de Bamala és un exercici d’introspecció que el transporta als dies de la infància quan, com a fill d’una família migrant arribada d’Alcolea de Cinca (Osca), va viure un procés de desarrelament que va definir un caràcter reservat i creatiu que el va portar a l’experimentació més profunda des que a l’Escola Industrial de Sabadell va aprendre les primeres mocions escultòriques i sobretot l’ànima invisible dels materials. Avui, que ha construït Alegria, amb guix, ferro, plàstic resina, fusta, acer, prenyant-la amb missatges invisibles que van des la prehistòria fins al surrealisme, passant per les talles egípcies o l’alè de Miró.

Si a L’ heroi de les mil cares Joseph Campbell, va escriure: “L’heroi sol passar a través de cicles o aventures similars en totes les cultures, resumit en la tríada: separació - iniciació - retorn”, Bamala remarca que des de la seva primera escultura intenta copsar un moment germinal, l’epifania que per a un nen com ell li va suposar que l’àvia, Maria, li demanés que l’ajudés a aixecar “la cistella carregada d’hortalisses de terra cap al seu cap”. Una imatge potent i colpidora que ha marcat l’acció creativa, i més quan després dels freqüents viatges al nord d’Africa i la relació amb els nous costums, maneres de pensar i relacions importades pels primers immigrants a casa nostra –va ser un dels fundadors del Gramc, entitat pionera dedicada a l’acollida i l’alfabetització dels nouvinguts– ha sabut estar per sobre de les aparences i transformar les figures de fang o pedra en una proposta panteista.

La Venus de Bamala arriba carregada de simbologia i eclecticisme. L’exagerat volum de les natges, herència de l’art africà, remarca la fertilitat d’una proposta de cos minimalista, pits surrealistes hereus de Torres Monsó –els motllos són dos embuts–, mà mironiana i cap tocat d’un cert arcaisme. Bamala és fidel a la norma que l’acompanya: “L’escultura és un valor cultural, un factor indispensable per a la vida social de la comunitat.” La Venus de La Mercè convida a desxifrar l’enigma.