Pebrot d’estadi

No ha de ser fàcil fer-se vell amb un grup que, en el passat, va jugar tan a fons la carta de l’adrenalina, però, en qualsevol cas, això no deu preocupar gaire a Red Hot Chili Peppers, que, 31 anys després de Blood sugar sex magik i 23 de Californication, són capaços, com van fer ahir, d’omplir (o gairebé) tot un Estadi Olímpic Lluís Companys, escenari que els californians, amb un historial a Catalunya de Palaus Sant Jordi, Palaus d’Esports i fins i tot Palaus Olímpics de Badalona, encara no havien conquerit mai.

Segona data d’una gira mundial de presentació del seu dotzè treball d’estudi, Unlimited love, que significa també els primers concerts en més de quinze anys del grup a Europa amb el seu guitarrista clàssic, John Frusciante, i el retorn a Barcelona dels grans concerts d’estrelles internacionals a l’Estadi després del d’Ed Sheeran el juny del 2019, la d’ahir dels Peppers va tenir uns quants ingredients per entendre per què, 39 anys després de la seva fundació i a diferència de tants altres companys d’escena i generació resignats a tocar per sempre més en clubs, la seva popularitat no únicament no es desinfla, sinó que va en augment: una rastellera de hits que no se l’acaben (ahir, després de Can’t stop, tema inaugural, van tocar unes ovacionadíssimes Dani California i Around the world, que en el primer concert a Sevilla s’havien permès el luxe de guardar a la guantera) i una posada en escena (impressionant veure Flea, 59 anys, entrant a escena fent la roda) que, miri com es miri, no té equivalents.

Càntics entre el públic de “Frusciante, Frusciante” després d’una de les jams amb què Red Hot Chili Peppers continuen embrancant-se com si estiguessin al local d’assaig; un fibrós Anthony Kiedis, també 59 anys, entreteixint les seves lletres amb l’slapping del baix de Flea i parlant amb ell dels cafès a Barcelona; Chad Smith, a la bateria, no perdent el ritme, i cançons com ara Snow (Hey oh), Otherside, Under the bridge i Give it away, rebudes amb fervor. No piquen tant com en l’època de, per exemple, Mother’s milk (1989), però tampoc es pot dir que aquests pebrots hagin perdut el gust.