Arts escèniques
LOLA ARMADÀS I POL NOYA
Impulsors de Terrats en Cultura
“Els carrers són nostres i els terrats, també”
Gaudir de la fresca mediterrània i de la cultura en directe. Aquest és el repte de Terrats en cultura que, fa 10 anys va néixer com a iniciativa per recuperar la convivència.
On esteneu la roba? Teniu les claus dels vostres terrats?
Lola Armadàs (L.A.): Jo l’estenc dins de casa o al balcó perquè no m’han donat mai la clau dels terrats. Ara, fa temps que busco pis i em reafirmo que, com a família monoparental, és molt complicat trobar-ne.
Pol Noya (P.N.): Jo, al balcó i sissí. Jo no tinc claus al terrat, però depèn molt de la comunitat, no tant de si són de propietat o de lloguer.
La pregunta ve perquè, històricament, la gent estenia els llençols als terrats i ara s’ha deixat de fer. Per que no estenem la roba als terrats?
L.A.: Va lligat al nostre projecte de Terrats en cultura. Han tancat l’ús dels terrats, fruit, en part de la gentrificació i del turisme que en va fer algun mal ús particular, i molts propietaris, per evitar problemes, els han tancat. I han perdut l’essència. Era l’espai comunitari del veïnat.
P.N.: També els estils de vida han canviat. I queda desarticulada la idea de comunitat de veïns. Cada cop és més difícil crear una comunitat i gestionar un espai comunitari: requereix un treball social. és un reflex de la societat individualitzada de l’actualitat, no s’arrela als pisos...
L.A.: Hi ha molta més mobilitat: abans vivies tota la vida al mateix espai.
P.N.: Hi ha un factor urbanístic i un factor social.
I ‘Terrats en cultura’ els vol recuperar.
L.A.: Ens vam trobar ‘Què està passant?’ El 2013 el teatre estava molt tocadet, i paral·lelament ens adonàvem que havíem perdut el contacte dels terrats que havien tingut els nostres pares. Vam ajuntar tots dos aspectes: com podem recuperar aquests espais, com a gestors culturals? Doncs des de la cultura. Estàvem veient que molts projectes quedaven al calaix i hi havia uns espais a recuperar. I els vam reivindicar com a espais alternatius a fer cultura.
De fet, vau fer el que es feia als menjadors de Buenos Aires, que en temps del ‘corralito’ es transformaven en teatres puntuals. Però això porta implícit aforament reduït i precarietat. Com ho eviteu?
L.A.: Per reivindicar l’artista ens hem autoprecaritzat. El primer és que l’artista pugui cobrar. Per tant, fins ara, tota la coordinació es fa voluntàriament. Tot el que s’ingressava anava a pagar l’artista i les despeses indispensables. Tot i això, som conscients quer no paguem prou a l’artista. També és cert que, en la mesura que el projecte ha anat creixent, anem sortint de l’autoprecarització. Hem millorat les condicions del 2013, que és que vam posar diners de la nostra butxaca per fer-ho viable. Ara, encara ens queda camí. I veiem que, tant sí com no, he d’anar amb l’administració pública en tot el procés. Ara rebem ajuda d’Europa, de la Generalitat i de l’Ajuntament.
P.N.: El futur és que el projecte d’una associació desencadeni un projecte de ciutat, que s’hi sumin totes les entitats i agents que intervenen als terrats. Que Barcelona sigui, novament, una ciutat de terrats. I que l’administració ho visibilitzi. De moment s’ha iniciat amb les ajudes de les cobertes verdes a Barcelona... però hi ha molta feina pendent.
Ara els terrats són atractius per posar-hi les plaques solars i generar energia verda. Sou compatibles als espais de convivència que proposeu?
P.N.: Barcelona te 2.000 hectàrees de terrats, un 67% de les zones cobertes són planes, segons dades municipals. Hi ha espai per a tothom. Per a plaques, maquinària, horts urbans i per a activitats culturals i socials.
Us heu trobat amb altres iniciatives a Europa que es desenvolupen als terrats. Tant al mediterrani com a Suècia! hi ha terrats a Göteborg?
P.N.: A través d’Europa Creativa hem desenvolupat un projecte amb set ciutats: Barcelona, Faro, Nicòsia, Belfast, Rotterdam i Amsterdam, Anvers i Göteborg. Després d’escoltar-los i de conèixer-los, hem vist que tots tenim perspectives diferents. Les tres mediterrànies preveuen recuperar-les, mentre que les sis del nord la veuen com una possibilitat que mai s’havien plantejat per a ús social.
En totes s’hi fan actuacions.
L.A: Hi ha de tot.
P.N.: No tots ho són, però són festivals que barregen sostenibilitat, art, aspecte social. A Rotterdam han muntat un pont que connecta terrats. Una forma de connectar diferent a la d’a peu pla.
‘En la solitud dels camps de cotó’ parlaven d’aquest ideal però com a forma de no barrejar-se amb les altres classes socials. El vostre repte és que sigui del tot transversal.
L.A.: És com una plaça.
P.N.: A Göteborg fan els ponts per fugir de l’a peu de carrer, que està dedicat només al consum i al transport privat.
Hi ha residència d’artistes a Barcelona.
P.N.: El 22 de juliol, Merisha Messiha i Claudio Ritfeld presenten un treball sobre la gentrificació a Barcelona.
L.A.: Han passat tres dies aquesta setmana. Per qüestions de pressupost, ara han tornat a casa seva i la seguiran fent online.
P.N.: I tornen a principis de juliol a muntar-ho in situ. És de les propostes fetes de i per als terrats.
La vostra proposta convida gent externa a la terrassa d’una comunitat.
L.A.: Correcte. La proposta que li fem és ‘Et portem el teatre a casa i, a canvi, s’ha de compartir amb la ciutadania’.
P.N.: Tenir un terrat, avui, és un privilegi i la nostra perspectiva és que cal compartir-lo amb gent que no en té: no té vistes, ni mides suficients per poder-s’hi estar. Després ens trobem amb diverses barreres, com les arquitectòniques, o la cultura no és tan accessible (es pot considerar alta cultura) per complir aquest lema.
Per què, “alta cultura”?
P.N.: Perquè busquem teatre de qualitat. Els preus no hi ajuden gaire.
L.A.: Però és un preu popular. 12 euros no són cap barrera.
P.N.: Ens deixem gent fora amb entrades de 12 a 18 euros.
L.A.: El preu real seria afegir-hi un zero al darrere.
120 euros per cap? Una funció de 50 espectadors costa uns 6.000 euros?
L.A.: Si fas números reals (que no els fem mai per no deprimir-nos) seria així. Però ens ajuden les administracions i, amb les entrades, paguem l’artista. Per a la resta, busquem altres camins.
P.N.: Fem molts esforços per democratitzar la cultura, però encara tenim unes despeses que per qüestions estructurals són impossibles. La democratització absoluta és impossible, en realitat, només per l’espai. Des de Terrats en cultura sempre aspirem que alguna obra es faci en un terrat accessible.
Anem als terrats. Però això no vol pas dir renunciar a les places. Avui, les administracions posen més traves que mai si es volen fer accions als carrers.
L.A.: És clar que volem recuperar les places, però no hi hem reflexionat prou.
P.N.: Els carrers són nostres i els terrats, també. Com a societat sembla que progressem, però després veiem que, en tot, hi ha més limitacions. Fa trenta anys era possible i ara, amb tanta regulació, ho dificulten. Com als terrats, també hi ha moltes limitacions. Ara la seguretat passa per davant del comunitari i del sentit anàrquic. En el franquisme es van prohibir les reunions i els terrats van ser espais de trobada revolucionària. Estaven dalt de tot i no hi havia el control policial.
L.A.: Són espais de poder perquè hi ha una visió panòptica, es controla visualment. Hi ha molta més regulació pertot. Ara, evidentment, no volem que hi hagi cap incident. Hi ha un excés que dificulta el projecte, però tot i així la seguretat és el primer que hem de procurar.
P.N: Abans es podia saltar de balcó a balcó i ara és impossible.
L.A: Nosaltres som els primers que hem anat a visitar espais i que, si no ho hem vist clar, els hem dit que no s’hi podia fer. L’arquitecte que ens va assessorar ens va proposar que repartíssim el pes, i per això els seients s’escampen. Ara, pel format, ens quedem molt lluny dels límits que assumiria el terrat.
Les comunitats de veïns estan operatives? Són receptives? Per exemple, Radars pretén detectar la gent gran dels barris i garantir-li una xarxa de veïns que estiguin per ells.
P.N.: Radars s’adreça a la gent gran i prova d’oferir-los activitats. Jo reivindico un mediador que faci pedagogia. Nosaltres ens trobem fent-ho, buscant entesa entre ells. Avui, les comunitats no són com antigament.
Tothom veu la reunió anual de veïns com una maledicció.
P.N.: Exacte. Per la salubritat social de Barcelona, caldria un equip que s’encarregués de crear convivència entre els veïns del mateix bloc. Si això passés, es recuperarien més els terrats, des de fer-hi un hort urbà a permetre fer-hi espectacles.
Ara teniu problemes per trobar terrats?
L.A.: Sí, no hi ha aquesta sensibilitat. Hem de fer pedagogia nosaltres. També hi ha por. ‘Què passarà?, què fareu?’
Amb els confinaments de la pandèmia, però, es van redescobrir els terrats i els balcons.
L.A.: Allò va convertir les persones que tenien terrat en veritables privilegiats respecte de la resta.
P.N.: Benvingut sigui el motiu que sigui per redescobrir els terrats. Ara, fa gràcia que es descobrís, quan nosaltres feia anys que ho reivindicàvem.
Heu notat algun canvi amb els veïns, a cedir-ho més fàcilment?
L.A.: M’atreviria a dir que no.
P.N.: Ens vam trobar que comunitats de veïns ens negaven l’accés per por als contagis de la pandèmia.
L.A.: Fa quatre dies que anàvem amb mascareta per tot arreu. Cap edició l’hem cancel·lada, sí que vam moure la del 2020. Vam exhaurir l’aforament reduït però que era menor que un interior perquè l’actuació és a l’aire lliure.
P.N.: En là’mbit individual sí que es valoren més els terrats. Ens agradaria sumar amb altres iniciatives i fer una xarxa de projectes als terrats de Barcelona. Resulta que participem d’una xarxa europea i ens falta la local!
A Catalunya, l’ús dels terrats és molt diferent?
LA.: Es replica prou al cas de Barcelona.
P.N.: L’Anna Giribet [directora de Fira Tàrrega] va fer una enquesta entre els seus contactes que constata que hi ha un ús diferent entre un terrat a la Mediterrània d’un a terres de Ponent. A Barcelona, era per a comunitat; a Tàrrega o Lleida són terrats més privats. Molts hi pugen a parlar per telèfon perquè hi hamillor cobertura!
Per acabar, per què no es dona l’adreça del terrat on es fa cada actuació?
L.A.: Es diu en quin barri es farà perquè la ciutat és prou gran per poder-se organitzar logísticament. Però preferim no posar les adreces dels pisos per respectar la privacitat de la comunitat.
Aquesta metodologia té un punt de joc, de proscrit.
L.A.: També ens sembla que és un al·licient sumar-ho a l’experiència de Terrats en cultura. Perquè no és només anar a un espectacle, sinó que porta implícit no saber on vas; rebre el correu 48 hores abans; descobrir un espai privat que no hi pots accedir d’una altra manera; veure un espectacle amb vistes de Barcelona com a escenografia.
P.N.: Tot el juny estarem en un terrat que ha guanyat un premi de disseny. És espectacular. Només pujar-hi ja paga la pena.
El desè any dels ‘Terrats en cultura’
Els Terrats en cultura celebren la seva desena edició. Des que se’ls va acudir ajuntar l’abandonaments dels terrats amb les dificultats dels artistes a trobar un espai on actuar a Barcelona, no han deixat mai de buscar complicitats i generar moments únics de trobada, a l’hora que es pon el sol (“Sempre fem la broma que el sol és el nostre tècnic de llums”, diu Lola Armadàs). Quan la gent els coneix, se’ls obren vetes noves de públic. Aquest any, però, estan trobant per primer cop una certa fredor amb el públic. Dimecres vinent presenten No es país para negras. Aquell dijous hi ha una performance de flamenc Queer; el divendres 17, la coreògrafa Vero Cendoya presenta C.O.S.; el dissabte 18, proven la primera funció familiar (No hi havia una vegada) i també un concert de Boye. Els grans reclams són el tast de vins i concert (21 de juliol) i la nit del piromusical (25 de setembre), que es fa amb música d’Amanda Álvaro, còmodament, a l’aire lliure i amb els coets de la Mercè.I sempre en una plaça diferent.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.