Art

L’art electrònic ocupa Barcelona

Santa Mònica obre l’exposició central del congrés internacional ISEA

Poden ajudar les llàgrimes a salvar el planeta del col·lapse ecològic? L’artista anglopolonesa Kasia Molga va pensar que sí l’hivern del 2019 mentre plorava desconsoladament la mort de tres éssers estimats. En lloc d’eixugar-se la cara amb un mocador, va encapsular les gotes en unes ampolletes, dins de les quals també hi va posar unes minúscules algues que va extreure del mar. Els seus residus corporals al servei del medi ambient es van convertir en una obra d’art que durant el confinament de la pandèmia encara va dur més enllà, reciclant més plors que li causava aquella situació d’incertesa i pors i seguint una dieta específica que afavorís que les llàgrimes fossin més nutritives per a les algues.

How to make an ocean és un dels 32 projectes que s’han aplegat a l’exposició La irrupció, que presenta el centre d’Arts Santa Mònica en el marc del 27è simposi internacional d’art electrònic ISEA, que se celebra a partir d’avui a Barcelona, impulsat per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), amb una programació que s’estén per tota la ciutat.

Hi ha molt per veure en aquesta mostra, que han comissariat Marta Gracia, Jara Rocha i Enric Puig Punyet (director de Santa Mònica) amb la promesa que els visitants hi descobriran el més nou de les arts digitals, travessades per les crisis que la covid ha fet més vidents i evidents: l’ecològica, la climàtica i la social. De fet, la gran majoria d’obres, signades per artistes de diversos contextos, inclòs el nostre, van ser creades durant els moments més durs de la pandèmia. Tancats a casa, els creadors van aferrar-se a la tecnologia per plasmar amb esperit crític les causes i les conseqüències d’aquell virus desconegut.

Jane Chang Mi, artista i enginyera oceànica, ho va fer en un vídeo que fa passar pel túrmix l’amenaça nuclear, el colonialisme i els monstres de la cultura popular. El seu protagonista és Godzilla, justament producte dels bombardejos d’Hiroshima i Nagasaki. Amb les 29 pel·lícules que s’han fet d’aquesta bèstia mutant (la primera, el 1954), Jane Chang Mi ha realitzat un film amb imatges encavalcades de totes les versions, eliminant-ne les escenes en què apareixen els monstres i els humans per posar l’atenció en la violència que impregna els paisatges.

La radioactivitat també és el camp de treball d’Erich Berger, que es proveeix de sensors per detectar-la en zones de Finlàndia riques en urani i tori. En les seves imatges, al cap i a la fi belles, la fa visible. La tecnologia, ni aliada amb l’art, és una vareta màgica per resoldre els problemes al món (a alguns els empitjora i tot), però té aquesta capacitat de fer aflorar realitats imperceptibles. Amb poesia si es vol, com la que evoca el treball de Marina Núñez amb les natures mortes del barroc, metàfora de la nostra fràgil i efímera existència, que fa que cobrin vida. O Xuanyang Huang, que ha confiat a la intel·ligència artificial la creació de postes de sol inspirades en les que la humanitat confinada va fer durant el confinament, amb la mateixa sensació d’irrealitat que sentia per la situació sobrevinguda.

El món es va parar i les xarxes socials treien fum. Nikolas Gomes va compondre una peça musical amb l’allau de dades de Twitter, encomanant a un robot algorítmic que adjudiqués a les piulades un so de piano. La melodia dels nous temps és frenètica. Erik Contreras ho invoca d’una altra manera, amb aparells obsolets als quals torna a donar una utilitat, com ara una màquina d’escriure que fa la funció d’impressora USB.

Dins el mateix paraigua d’ISEA, La Capella és la seu d’una exposició d’art electrònic més petita però, per què no dir-ho, tant o més interessant. A El que és possible i el que no, el títol de la mostra, meravella Mónica Rikic amb uns robots imaginaris que tenen consciència i que ella tracta com una espècie més de la biosfera que no imita els humans. Rikic tindrà una exposició individual a La Capella el 2023 en què anirà més al fons de la qüestió.

Roc Parés ha construït un visor de gotes d’aigua en suspensió que s’activa amb el pedal d’una màquina de cosir centenària. De moment no ha acabat de trobar la tecnologia que permeti veure el líquid flotant, però continuarà fent investigació fins al final de l’exposició. L’assaig-error és el camí de l’art. I on han de mirar d’estar-se estona és a la instal·lació de Josep Manuel Berenguer que reivindica “el color de la veu femenina”, històricament discriminada enfront la gravetat de la veu masculina. Berenguer la fa brillar amb un algoritme que escull paraules de 20.000 textos de poetesses llegides per un centenar de dones. “El recital no s’acaba mai. Elles van fent sense esperar els aplaudiments”, explica Berenguer. Una gran peça.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia