La batalla de Trafalgar

L’any 2015 es va produir un trencament amb la tradició galerística barcelonina que aplegava les galeries d’art contemporani al voltant del carrer Consell de Cent. Dues de les principals sales marxaven cap a altres zones. Carles Taché s’instal·lava al carrer Mèxic, a tocar de CaixaForum, i Senda al carrer Trafalgar, prop del carrer de les Jonqueres.

Han passat els anys i Trafalgar sembla que ha guanyat la batalla; quan no fa pas gaire s’albirava un futur menys que incert per a les galeries, s’ha consolidat com a zona d’art. A poc a poc, molts dels locals majoristes de roba han esdevingut galeries d’art o espais dedicats a la creació.

“Jo soc de la generació que vam conèixer les galeries en hores baixes, però crec que són necessàries, el que calia és donar noves dinàmiques”, explica Joana Roda, responsable de Bombon Projects, envoltada d’una colla de nens i nenes que tenen ocupat el terra de la sala en una activitat en què interpreten l’obra de Pere Llobera que fins al passat dia 4 es va poder veure a la galeria. Aquests dies la sala estarà buida, però no tancada, en espera de la inauguració de Noela Covelo Velasco el 30 de juny. En aquest lapse tindrà lloc el projecte Inventari: galeria buida, d’Alba Sanmartí Masdeu, amb tres jornades de performances. Roda veu el futur de la zona no només com un reguitzell de galeries d’art, sinó d’altres espais que tinguin com a motor la creativitat i la cultura. En aquest sentit, a tocar seu hi ha Studio Satta, un estudi de disseny en què tant es pot trobar roba com eines per a la jardineria o llibres. Tot enfocat cap a un esperit de respecte a la naturalesa.

Trencant també certes dinàmiques galerístiques treballa la galeria Dilalica. Ana Ramírez, una de les seves gestores, explica: “Som atípics, ens movem entre Barcelona, Madrid i Nova York, però no presentem artistes, sinó projectes.” Aquests dies es pot veure Jondo, una mostra de tesi en què es barreja paraula, so i matèria amb el singular convenciment que les avantguardes històriques al sud d’Europa, i més concretament al sud de la península Ibèrica, van ser-ho a partir d’una tradició autòctona.

En la mateixa línia de fer propostes curatorials es troba la sala The Curators Room/La Oficina Barcelona.

Comissariada per Natàlia Chocarro, i fins al 26 de juny, Pigment Gallery presenta l’obra de Mario Pasqualotto, que, segons les paraules de l’artista, és, entre altres coses, “una al·legoria del maltractament que fem a la natura”. Concretament, al mar. Pasqualotto ha aplegat desenes de bosses de plàstic transparent i unes quantes de color translúcid. Potenciat per la llum artificial dels quadres i la foscor de la sala Pasqualotto ens presenta un joc de formes, colors i transparències que evoca un mar ple de meduses, un animal entre fascinant i repulsiu que evoca el mal que el gènere humà està fent al seu propi habitatge. A propòsit de l’exposició, Chocarro escriu: “Mario Pasqualotto expressa mitjançant la matèria allò que exhala el món contemporani. Tot i que en les dècades anteriors ho feu a través del plom, el coure o la resina, i la incorporació d’objectes trobats, avui es deixa seduir per la mal·leabilitat dels materials sintètics. Amb ells, evoca la poètica de la natura i ens adverteix, de nou, d’arribar a la claror: més llum!, més llum!”

En la línia de trobar per a les manifestacions creatives més alternatives, un espai que s’acomodi a les pràctiques galerístiques convencionals, la galeria LAB 36 presenta l’exposició Transition, de l’artista japonesa resident a Catalunya Mina Hamada. Els orígens artístics d’aquesta autora es troben en l’art urbà. A la ciutat de Barcelona hi trobem un mural prop de l’auditori. Ara el seu univers de carrer ha estat delimitat a la superfície d’un llenç i mostra una selecció d’obres marcades pel color i les formes. “No és el mateix treballar en obres que seran penjades en una sala d’art que en un mural urbà. A mi m’agrada molt treballar al carrer. És diferent perquè tens la sort d’interactuar amb la gent”, explica la jove autora.

A tocar d’aquesta sala, ens trobem amb Senda, una de les pioneres a envair artísticament la zona. La seva exposició actual va de materials forts i febles però que intercanvien les seves propietats. L’artista brasiler Túlio Pinto fa a la mostra Empa Tía un vincle entre el metall i el vidre, que juguen a una partida en què, a l’hora de mostrar resistència i flexibilitat, tots dos sembla que tenen la mateixa naturalesa: el vidre aguantant força i el ferro fent atlètiques giragonses. El diàleg dels dos materials i la seva expressió paradoxal dona sentit a la mostra.

Fora del carrer Trafalgar, caldria afegir, al carrer de les Jonqueres, la galeria Miguel Marcos, que des de fa anys fa una acurada defensa de la pintura de les quatre darreres dècades.