La vida bella de Bagdad

La carrera del fotògraf iraquià Latif Al-Ani (1932-2021) es va acabar bruscament a finals dels setanta amb l’arribada al poder de Saddam Hussein. Inhabilitat per poder exercir la seva professió, va malviure sota el govern del sanguinari dictador. I el destí va tornar a ser cruel amb ell quan va ser derrocat, el 2003. Durant la invasió dels EUA, el seu arxiu va ser robat i mai s’ha trobat.

Només una petita, petitíssima part es va salvar perquè pocs anys abans Al-Ani havia dipositat dos milers d’imatges a l’Arab Image Foundation, situada a Beirut. El seu àngel de la guarda va ser la fotògrafa marroquina Yto Barrada, que el va convèncer de fer la selecció per conservar-la en aquest fons fotogràfic, un dels més importants del Pròxim Orient. Amb aquest material miraculosament preservat, la Virreina Centre de la Imatge ha construït l’exposició Bagdad, “un lloc modern” 1958-1978 (fins al 10 de juliol), comissariada per Pedro Azara, fidel a la fixació del seu director, Valentín Roma, de treure de l’ombra “pràctiques fotogràfiques que han quedat fora de les cartografies de la història”.

“El treball d’Al-Ani ens dona una imatge d’Iraq que no coincideix amb la que tenim”, sosté Azara. És la imatge d’un país que després de la Segona Guerra Mundial, alliberat del jou del poder colonial, planifica i propulsa un procés de modernització amb el desig de restituir l’esplendor perduda de Bagdad, “al segle XII la ciutat més important del món i, al XX, un poblet”.

Al-Ani, que s’havia format al taller d’un fotògraf jueu iraquià, rep l’encàrrec de documentar les transformacions arquitectòniques i urbanístiques “des de l’aire i a peu de carrer” primer per a la revista de la companyia petroliera britànica Iraq Petroleum Company (IPC), després per al departament de fotografia (creat per ell mateix) del Ministeri de Cultura i finalment per a l’agència de notícies Iraqi News. “Volia mostrar l’Iraq com un lloc modern, civilitzat. Vaig evitar els aspectes negatius en què no volia que la gent es fixés”, s’explicava Al-Ani en una entrevista que va concedir pocs anys abans de morir, quan el seu nom i el seu llegat oblidats durant més de 30 anys van ser rehabilitats gràcies a la enlluernadora exposició que va presentar el 2015 la Biennal de Venècia.

Tal com ho va dir, Al-Ani va centrar-se en “la vida bella”. “Esquiva el cantó fosc de la ràpida industrialització. Per exemple, no mostra que fora de Bagdad la resta del país no se’n va beneficiar: el sud es va empobrir enormement. Tampoc ensenya les condicions de vida infrahumanes als barris de barraques de la perifèria de la capital”, indica el comissari. Però, malgrat això, sí que deixa una petjada crítica en algunes de les seves imatges. “Té una mirada nostàlgica amb les formes de vida tradicionals que s’estaven perdent i una mirada irònica quan retrata els adinerats turistes occidentals davant de les ruïnes de les antigues civilitzacions, com Babilònia. Vestits de gala enmig del desert, desprenen una certa ridiculesa”, raona Azara.

Al-Ani també va deixar fora de l’enquadrament de la lluminosa Bagdad tots els conflictes que se succeirien a partir del 1958 amb l’assassinat del jove rei Faisal II. No se la va voler jugar quan National Geographic li va proposar que fes un llibre sobre el nord del país, perquè intimar massa amb nord-americans el podia posar en un compromís. Les seves imatges eren conegudes arreu perquè van fer gira en diverses exposicions (també als EUA), l’última el 1965 a Berlín est, on va viatjar. “Quan Saddam Hussein li va prohibir treballar, hauria pogut marxar a fora, perquè tenia molts contactes internacionals, però va preferir quedar-se.” En silenci.