Púbol, mirall de Gala

En un viatge a Itàlia als anys trenta, Salvador Dalí va prometre a Gala que un dia li regalaria un castell a la Toscana. El desig no es concretaria fins al 1969, quan la necessitat creixent de disposar d’un espai propi, lluny de les visites i les adulacions que assetjaven el pintor a Portlligat, va empènyer Gala a recordar-li la seva promesa, que prendria forma amb la compra d’un palau en ruïnes, no pas a la Toscana, sinó al Baix Empordà. La planificació i decoració del nou allotjament, que va coincidir amb els preparatius per a la inauguració del Teatre Museu de Figueres i la darrera reforma de la casa de Portlligat, permet parlar d’un mateix programa iconogràfic que es coneix com “el triangle dalinià” i que Jordi Artigas, coordinador de les dues cases museu, concreta de manera gràfica: “Púbol i Portlligat són la mateixa casa, però separades per setanta quilòmetres.” Púbol és la més secreta de les residències de la parella, la més escenogràfica, també, i sobretot, la que reflecteix millor la seva complicitat creativa, desplegada al voltant d’una recreació molt personal de l’amor cortès (Gala va entrar-hi amb els ulls tapats de bracet de Dalí, a qui va prohibir d’anar-la a visitar si no era amb una petició prèvia per escrit) i de la construcció de la dona com a “dama del castell”, alhora fada del bosc, sobirana i fetillera. Com la mateixa Gala escriuria el 1970 al constructor Emili Puignau, encarregat de portar a la pràctica els designis de la parella, la fascinació per les possibilitats que oferia aquella casa en ruïnes era equiparable a la probabilitat que engendressin un monstre. No va ser ben bé així, sinó una reinterpretació dels palazzi italians i els chateaux francesos, i dels deliris de pedra dels jardins de Bomarzo.

La nova exposició de la Fundació Dalí per al casal empordanès, seguint la línia iniciada el 2020 amb Gala/Dalí/Dior, que estrenava la recerca al voltant de Gala per revalorar-ne la figura, aprofundeix en la construcció de l’imaginari de la casa com a projecció de la personalitat de la musa de l’artista i de l’univers peculiar de la parella, en què realitat i fantasia convivien en una estreta comunió. Púbol de Gala. Il·lusió i realitat explora aquest joc de referències a partir d’un retrat sorprenent de la companya de l’artista que s’ha exposat molt poques vegades. Dalí el va pintar cap a 1976 damunt una planxa de coure, un suport atípic en la seva obra, que li confereix una llum especial i que mostra Gala amb un realisme quasi dolorós, amb la mirada perduda i el somriure glaçat com el d’una màscara. “Mai la veurem tan nua i vulnerable”, deia ahir Bea Crespo, comissària adjunta de l’exposició, a pesar de l’opulència del vestit i el gran llaç infantil amb què es lligava els cabells. “És un retrat molt xocant”, hi afegia la comissària Montse Aguer, directora dels museus dalinians, “excepte si es té present la por que tots dos sentien a la mort” (viatjaven sempre amb una maleta plena de medicaments) i que la paret escrostonada i el trompe l’oeil que mostra Gala com un quadre dins el quadre (a la Sala dels Escuts hi ha l’artifici d’una porta pintada amb la mateixa llum ambarina d’aquest oli) són referències explícites a Púbol i a l’apropiació màgica que faran del lloc.

Aquest quadret, exposat per primera vegada a la galeria Petit de París el 1977, es basa en una de les fotografies que la parella va encarregar a Marc Lacroix per presentar el castell de Púbol al món amb un ampli reportatge a la revista Vogue. Tant a les fotografies com al retrat, Gala hi apareix amb un vistós collaret de turqueses de bijuteria i el vestit d’aires orientals d’Elisabeth Arden, d’un vermell reial, que va lluir per a la inauguració del Teatre Museu de Figueres el 1974 i que s’exhibeix també a Púbol. Coronada com a reina, està sotmesa al pas inexorable del temps, potser l’ombra inquietant que amenaça de cobrir-la en un angle, però Dalí crea simultàniament una sèrie de dibuixos, alguns dels quals fins ara inèdits i esbossats al revers d’una fotografia o damunt el paper de carta de l’hotel Regis Sheraton de Nova York, en els quals desplega un programa idealitzat i oníric al voltant de la musa i el seu castell. Aquí Gala és una fada que passeja per un jardí de roses o enmig de flors de lis i d’unicorns, sovint emulant la donna angelicata que Dalí havia descobert en els frescos del Palazzo Borromeo de Milà, com revela la investigadora Lucia Moni, i que cita en el fresc que pintarà al sostre de la Sala dels Escuts, amb Gala festejada per un vol d’orenetes. Oberta fins al 6 de gener, amb raó Montse Aguer afirma que la mostra és una invitació a “entendre millor Púbol”.