El microscopi del jardiner

En una conversa d’hores perdudes, un espontani explica que, un dia, un jardiner va advertir a uns treballadors que seien calmosament en una taula de fusta d’un parc: “En aquesta taula hi ha vida.” L’endemà, per ensenyar-los-ho, va portar un microscopi i van comprovar com, efectivament la taula vivia. L’anècdota és perfecta per explicar el fons del primer festival ZIP, que ha muntat al TNC, amb l’ànsia d’obrir-se a nous formats escènics i també a vincular-se directament amb els joves. Aquell home que parlava mentre miràvem la videoinstal·lació dels 24 preludis... d’Elena Córdoba també deia que s’havia passat hores mirant de retratar un ovni que passés pel davant de la lluna. I no ho aconseguia mai. La realitat és macro i micro. I depèn molt de quin tros del pastís més dolç o més àcid. El ZIP ha nascut amorf, però això no ha de ser pejoratiu necessàriament, sinó que, en tot cas, el qualifica d’insòlit.

El ZIP ha nascut a l’esquena del sector. Tot i el nombrós grup d’Escena 25, que ha fet uns tallers aquests dies sobre nous formats escènics, espectadores interessades en les arts escèniques de la trentena no havien rebut cap imput d’aquest festival. És probable que es teixeixin complicitats per a properes edicions.

El programa d’espectacles ha insistit molt en la revisió de l’antropocentrisme: hem de superar el pensament emancipador del Renaixement, en què l’home es va atrevir a desplaçar Déu com a impulsor de la societat. Ara, sabem que la natura sobreviurà a la voracitat humana (encara que sigui en forma de meteorit flotant per l’espai). El previsible és que els microbis i els fongs trobin sempre camins per a regenerar-se (i no parlem pas de la covid, tot i que s’hi podria fer un esment evident).

Xesca Salvà i Marc Villanueva Mir van obrir el festival amb un ritual d’inoculació calmat. Era el primer capítol del pensament salvatge, que va tancar-se ahir. En la inoculació, es tractava que els espectadors traspassessin vida només posant el palmell de la mà en una substància pensada perquè creixés dins d’una placa de petri gegant. Ahir, després de tres dies llargs de període de creixement dels fongs, s’obria a l’exploració planetària, a contemplar-ne el resultat.

També Rosa Casado i Mike Brookes van presentar una peça, que es desplegava en cinc dies. Si La Fura dels Baus va provocar catarsi rebentant un vehicle a Accions (1984), de què farien una simulació a M.U.R.S. (2014), l’acció d’En un dia claro puedes ver para siempre proposa anar desmuntant un Volvo familiar, peça a peça. Fent pedagogia de tot allò que es pot reciclar i del que és rebuig definitiu, aquest desmuntatge es completa amb unes reflexions cientificopoètique sobre, per exemple, el concepte de lloc, que s’expandeix i es dilueix alhora: un vehicle ocupa molt més cada cop que es desmembra. I encara més els seus gasos, que es transformen en ozó a quilòmetres de distància. L’acció podria estar ben desconnectada del discur,s però la ment humana tendeix sempre a trobar-hi nexes. El cap comença a treure fum fins que no hi troba analogies. El Conde de Torrefiel filosofava mentre jugava un partit de bàsquet. Observar la rapidesa amb què es desballesta un cotxe en directe deu ser com qui mira la construcció d’una gran infraestructura. En aquest sentit, el públic té una actitud molt passiva, tot i que pugui voltar i apropar-se al mecànic i als altres col·laboradors (Casado i Brookes inclosos, separant les parts del vehicle per al reciclatge posterior). Aquesta conceptualització bruteja greix i pols i posa el paper del mecànic en un espai estrany: se’l mira com un ésser que fa feines insòlites (un cant a l’ofici), però, alhora, fa una lloa artificiosa a l’obrer, des de la mirada elitista de l’art. El públic, quedant-se entre les dues aigües, transita seguint corrents d’aire aleatoris, com aquella papallona que, sense voler provocarà un terratrèmol a l’altra banda del món.

Y pareceremos árboles d’Elena Córdoba era la transmutació de la videoinstal·lació 24 preludis... en coreografia. En realitat, un cant a transformar-nos en arbres per no tenir una memòria tova que oblida, per deixar de moure’ns i dedicar-nos a contemplar i créixer. I esdevenir, amb els anys, per mans d’uns extraterrestres (com els de La guerra dels mons) fusta de parc, que amaga vida, que batega passiva i entregada. Aquests arbres, però, tenen un dolor que sintonitza amb La mort i la primavera de Rodoreda. La fusta és viva.