Més que la Sagrada Família

Jordi Bonet Armengol va ser molt més que l’arquitecte de la Sagrada Família, que és com sol ser identificat habitualment per part de la gent –poqueta– que coneix aquestes coses. Fill de Lluís Bonet Garí, que, com ell, havia estat també anys abans l’arquitecte director de les obres del temple de Gaudí i moltes coses més, des de ben jove Jordi Bonet ja estava fortament tocat per la cultura. Durant el servei militar, per exemple, ja va descobrir unes pintures murals romàniques fins aleshores desconegudes. Diria que eren les de Toses, al Ripollès, però escric a raig de ploma –és un dir– i ara no tinc temps de buscar de quines pintures concretament es tracta.

Bonet pertanyia a una mena d’aristocràcia diguem-ne neo-noucentista, per dir-ho d’alguna manera, de la cultura catalana. Era gendre de la soprano Conxita Badia –la deixebla predilecta d’Enric Granados, tota una institució en el món del lieder català i hispanoamericà–, germà del compositor Narcís Bonet i cunyat de l’activista, divulgador i polític Josep Maria Ainaud de Lasarte. Amant aferrissat de la muntanya –havia tingut càrrecs molt alts en l’escoltisme internacional i esquiava cada temporada encara fins ben avançats els seus 90 anys–, la seva església de Sant Medir, al barri barceloní de la Bordeta, és filla, d’una banda, del seu gaudinisme congènit i, de l’altra, d’una estructura com la de la tenda de campanya on Bonet havia passat tantes bones estones de la seva existència cingles amunt. Va fer obres importants com ara l’auditori Pau Casals de Sant Salvador del Vendrell i la seu del col·legi Sant Gregori de Barcelona, però la seva obra arquitectònica va ser molt més àmplia i variada.

De jove havia estat el primer restaurador del Palau de la Música Catalana de Barcelona, obra genial de Lluís Domènech i Montaner. Val a dir que, abans de la seva intervenció, en general al país es pensava més a enderrocar el gran auditori avui patrimoni de la humanitat que no a restaurar-lo. Havien estat èpoques en què el modernisme, encara que ara sembli mentida, tenia més detractors que defensors. Val a dir, tanmateix, que Bonet en devia fer tan bé l’arranjament que en algun llibre d’art important es va arribar a il·lustrar l’obra de Domènech amb fotos de detalls que Bonet hi havia afegit durant la restauració en lloc d’imatges d’aspectes originals.

Durant l’època com a director de les obres del temple de la Sagrada Família, de Gaudí, va tenir lloc l’eclosió del monument com a atracció turística massiva internacional de la ciutat de Barcelona, i amb Bonet s’hi van introduir noves tecnologies constructives que van facilitar el progrés material de les obres, i es va albirar per fi un final raonable de l’obra en el temps. Va haver d’aguantar, però, potser per l’èxit popular, una campanya en contra que es va endegar precisament en l’època en què ell era responsable de les obres: una oposició vociferant portada a extrems insospitats dignes de millor causa. Tal com es va influir sobre l’opinió pública aleshores, semblava ben bé que la continuació de les obres del temple, en lloc de matèria opinable, fos un crim de lesa humanitat sense pal·liatius. Mentre que a l’escultor Josep Maria Subirachs, col·laborador artístic també de l’obra, aquell escarni histèric li va costar la salut, Bonet ho va saber portar amb estoïcisme.

Però Bonet no va ser un arquitecte unidimensional: també va ser el primer director general de Patrimoni del Departament de Cultura de la Generalitat, en una època –la de Max Cahner com a conseller de Cultura– en què les infraestructures culturals del govern autonòmic estaven encara en construcció, i ell va contribuir decisivament a fer-les. Per a un arquitecte amb molts encàrrecs com ell, deixar el despatx una llarga temporada per assumir una direcció general com aquella era un sacrifici material, que va acceptar però com un servei al país, sense cap mena de retòrica.

D’altra banda, va ingressar a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi el 1978, amb un discurs sobre l’arquitectura al servei de la música, que era una de les seves principals especialitats professionals. Va ser també, per elecció dels seus membres numeraris, el president de la corporació que va representar definitivament la superació de les escorrialles de l’època franquista a l’Acadèmia, i el retrobament amb un caràcter catalanista que l’Acadèmia ja havia tingut als anys trenta. Quan va guanyar les eleccions, un acadèmic conspicu representant de l’ancien régime va dir ostensiblement en acabar el ple on va tenir lloc la votació: “Ja tenim de president en Jordi.” I després d’una pausa, va reblar: “En Jordi Pujol.” De fet, aquell il·lustre acadèmic nostàlgic d’altres temps sobrevalorava l’interès que podia tenir l’aleshores president de la Generalitat per l’Acadèmia. Ja que Bonet, per més que pogués tenir relació personal amb Pujol, no va accedir a aquella presidència en absolut com a peó polític. A Pujol li interessava més influir en la junta del Barça o en el Col·legi de Llicenciats, per posar-ne dos exemples, que no en un lloc tan arcà com una acadèmia de belles arts. Durant la presidència de Bonet, van aparèixer tres volums del catàleg de les obres d’art de l’Acadèmia, la col·lecció pública d’art més antiga de Catalunya, que val a dir que ja havien començat a gestar-se durant la presidència anterior, la del també arquitecte Joan Bassegoda i Nonell. L’acadèmic Josep Bracons Clapés va fer una bona semblança del Bonet acadèmic a Miscel·lània Jordi Bonet i Armengol, publicada el 2011.

Bonet era un catòlic militant i sens dubte un home de concòrdia, tot i que algunes vegades –cal dir que no gaires– també pogués obstinar-se en posicions no necessàriament dúctils.

Va publicar diversos treballs, entre els quals, a banda de ser l’autor d’una de les guies més reeditades i traduïdes, Temple Sagrada Família (Escudo de Oro, Barcelona, 1992), potser el més notable és L’últim Gaudí: el modulat geomètric del temple de la Sagrada Família (Pòrtic, Barcelona, 2000), en què explica de manera clara i entenedora per al profà, sense vulgaritzar-ne el concepte, la complexa geometria de l’obra gaudiniana.

Jordi Bonet ha representat una època en el món de les arts i de la catalanitat, i la seva empremta ha estat fonda i perdurable.