Més Pau Casals

El Museu Pau Casals del Vendrell reobre avui les portes completament renovat. Amb un discurs més complet de la trajectòria del mestre i amb una arquitectura que ha retrocedit als seus orígens. Col·leccions de naturaleses diverses, edifici noucentista i, no menys important, exterior dialoguen ara d’una altra manera, més intensa i més fidel a l’ambient i l’esperit de l’època del geni.

El museu, declarat d’interès nacional per la Generalitat el 2020, va tancar el febrer de l’any passat per sotmetre’s a aquest rentat de cara profund. Ha calgut una inversió de 2,5 milions d’euros i molta sensibilitat per transformar-lo en un equipament que amb l’ajuda de les noves tecnologies audiovisuals serà més atractiu per a les joves generacions. “Pau Casals és molt popular però poc conegut. Va ser molt més que el violoncel·lista d’El cant dels ocells”, remarcava ahir Jordi Pardo, director general de la Fundació Pau Casals, hores abans de la inauguració, encapçalada pel president de la Generalitat, Pere Aragonès.

La nova museografia insisteix en totes les dimensions del personatge. “Abans el recorregut era més cronològic i ara és més conceptual”, sosté la directora del centre, Núria Ballester. El repte era millorar la manera de comunicar els seus valors humans i artístics, que com ell mateix deia estaven entrellaçats i no es podien separar. A la Vil·la Casals, tot tenia aquesta connexió en vida seva: l’objecte més sentimental (el piano del seu pare), el d’ús quotidià (els seus mobles), el que col·leccionava amb devoció (300 obres d’art, principalment català) i les vistes que s’escolaven per les galeries i les finestres de les estances, les de la platja de Sant Salvador, arran de la casa, i les del jardí que el músic va dedicar a la seva mare quan va morir.

La mare és el principi de tot. Casals, nascut al Vendrell el 1876, va comprar aquests terrenys per fer-se la seva residència d’estiueig el 1908 pel record que en tenia d’haver-hi jugat de petit amb els seus germans. Aquell sentiment va agafar cos en una primera casa el 1910, de l’arquitecte Francesc Solà Gené, que va ampliar als anys trenta Antoni Puig Gairalt. El 1936 tot va quedar com ell s’ho havia imaginat, però ja era massa tard. L’exili tres anys després el va allunyar d’allò que ell va dir que era “l’expressió i la síntesi” de la seva “vida com a català i artista”: la Vil·la Casals.

Oberta al públic des del 1974 (un any després de la seva mort), i amb vocació de museu des del 1976, el 2001 es va remodelar amb criteris i gustos del moment. Vint anys després, no és només que la museografia havia quedat desfasada sinó que l’edifici tenia patologies importants, tant pel pas del temps com pels efectes corrosius d’estar tan a tocar del mar. L’equip d’arquitectes, amb Julià Esteban a la direcció i format per Elisa Moliner, Vicent Franco, Tomàs Alonso i Ana Soler, han aprofitat l’operació de cures al malalt per restituir a la finca molts dels seus elements originals. Des d’aplicar els tons primigenis de parets, sostres, sòcols i fustes fins a recuperar paviments que s’havien tapat amb altres terres moderns. I, el més espectacular, han enretirat cortines i altres obstacles visuals que privaven o limitaven les vistes a l’exterior. La Vil·la Casals és ara més lluminosa i deixa entrar lliurement la bellesa natural de fora, la del mar i la del jardí, on a més de replantar-hi part de la vegetació que hi tenia el músic també s’han recol·locat algunes escultures exactament al lloc on ell les tenia, com ara un nu femení de marbre de Josep Llimona, a qui la va encarregar expressament.

La presència de Casals es fa més poderosa amb la projecció d’imatges, fixes i en moviment, del seu temps. Moltes a la seva estimada casa. Per exemple, mirant embadalit un quadre de Ramon Martí Alsina en què es veu una botiga del carrer Ample de Barcelona on Casals es va comprar les partitures de les Suites per a violoncel sol de Bach. És obvi per què volia tenir aquesta pintura a prop seu. Al museu està penjada en una paret de la impressionant sala de la música, al costat d’un dels divuit Casas que Casals va reunir en el seu fons. D’aquesta estança el visitant passa a la sala on llueixen les pintures murals barroques de Francesc Pla el Vigatà que havien decorat la casa del comte Eusebi Güell al Park Güell. Casals les va comprar al seu fill. El Centre de Restauració de Béns Mobles els ha retornat ara la seva esplendor.

I d’aquí s’entra a l’habitació sentimental, on Casals tenia el piano del seu pare i altres objectes de gran significació personal, reconvertida en l’espai on es ressegueix el seu compromís social i la seva lluita per causes a favor dels drets humans i la pau i en contra dels que s’entestaven a minar-los. La visita es clou a l’antic planxador i cuina, on un emocionant vídeo reivindica la vigència dels missatges de Casals amb el persistent eco del seu cèlebre discurs a les Nacions Unides el 1971.

El nou Museu Pau Casals, a més, ha ampliat els espais visitables. La galeria de ponent s’ha habilitat com a sala de descans i consulta, dins la qual el públic té al seu abast un ampli arxiu d’actuacions del mestre.

Casals per sentir, per escoltar, per veure, per llegir, per tocar en una pantalla tàctil o simplement per quedar enlluernat amb el seu paisatge. Abans de la pandèmia, el museu rebia 40.000 visitants (un 14%, estrangers). La seva nova versió es mereix descobrir-lo i redescobrir-lo. Avui i demà es faran jornades de portes obertes.