Fa 10 anys que va sortir de casa els pares, a Tona (Osona). Ara té 27 anys. Els primers cinc anys els va viure a Saragossa per completar els seus estudis musicals superiors. Els darrers cinc, els ha viscut a Colònia, estudiant dos màsters. Sent que aquesta etapa no s’ha acabat encara. S’hi sent molt a gust i troba les oportunitats i els recursos per viure de la feina de compositora. En tot cas, intueix que, per fi, s’inicia un cert viatge entre Catalunya i Alemanya que celebra i espera que s’enforteixi. Ha estat la guanyadora del premi Carmen Mateu Young Artist Award que significa poder composar una òpera que s’estrenarà l’estiu del 2024 al festival de Peralada.
Com has anat a parar a Alemanya?
Sóc de Tona (Osona). Als 17 anys vaig marxar de casa dels pares per fer el Grau Superior de Música a Saragossa. Fins llavors, no havia viatjat gaire.
Hi ha alguna raó per la que vas decidir fer el Grau Superior a l’Aragó, i no a Catalunya?
Als 17, estava en una situació estranya perquè volia estudiar composició. Normalment quan estudies música passes de Grau professional al superior, que és l’equivalent al grau universitari. Però el grau professional, que feia a Vic, no el vaig acabar mai perquè jo volia fer composició. I és estrany perquè el professional t’ensenya a tocar l’instrument però no a compondre. No em motivava acabar el grau anterior; per a mi, no tenia sentit. Em trobava que havia acabat batxillerat, que volia fer composició. Com que em faltava el grau professional em va fer por presentar-me a l’ESMUC. Vaig descobrir que, a Saragossa hi havia un programa de composició molt bo i vaig fer les proves d’accés a Saragossa i al Conservatori del Liceu, que també m’interessava. Vaig fer la Selectivitat i pensava fer Història de l’Art. La música era un intent, sense cap garantia d’entrar enlloc. Doncs em van donar plaça tant al Liceu com a Saragossa. Vaig triar Saragossa pel professorat de composició i també pel tema econòmic, perquè és pública i el Liceu és privat.
I a Alemanya?
Veia que tots els companys del Conservatori de Saragossa, fessin el que fessin, tots marxaven fora de l’estat, si tenien ganes de treballar amb la música. El Grau Superior és molt intens però sents que et falta aprendre més. Alemanya és un país de forta tradició musical i hi ha molt bones escoles. També em va impulsar que una de les professores de Saragossa em va aconsellar molt un professor que estava a Colònia. Els músics busquem un músic amb el qui poder estudiar. Va acabar passant que l’any que vaig fer les proves d’accés a Colònia aquell professor se’n va anar a Friburg. Em va avisar 15 dies abans de l’examen. Ja havia pagat avió, allotjament i la quota de l’examen. La idea era anar a Friburg i presentar-me. Però com que ho havia pagat tot, no vaig voler renunciar a l’examen de Colònia. Però va ser molt fort perquè, a aquella ciutat, em vaig sentir com a casa tot i que era el primer cop que hi posava els peus. I l’allotjament d’Airbnb que havia agafat era l’apartament de dos estudiants de música, i una d’elles una compositora. Només arribar em va convidar a sopar amb altres compositors! Al final, no vaig anar ni a fer l’examen a Friburg. En aquell moment acabava el Grau Superior i treballava i pensava que, ‘si no entro a Colònia, ja m’ho pensaré‘. Em van agafar a Colònia i pensava, igualment, ‘potser m’estic un any i després viatjo cap a Friburg’.
Marxar després dels estudis artístics és habitual. Per conèixer més i també perquè hi ha moltes més possibilitats, no? Quan vas començar a estrenar peces?
Vaig arribar l’octubre del 2017. Els màsters aquí duren dos anys i jo he estudiat dos màsters: Composició de música instrumental i Composició de música electrònica. El primer màster el vaig acabar el juny del 2019. Des d’aquesta data, sense saber com, van començar a arribar encàrrecs remunerats. Abans ja havia fet de compositora però sense cobrar. En el primer mes, em van oferir cinc encàrrecs pel 2019, pel 2020 i pel 2021 perquè alguns cal preveure’ls amb molt de temps.
Vas tenir sort o és un fet habitual?
És bastant habitual. Som molts compositors a Colònia i tothom té feina perquè hi ha un munt de festivals de grups de cambra contemporània i a la regió de Renània del Nord hi ha moltes orquestres: Cada ciutat (comparables a Vic o a Sabadell) té un teatre i una casa d’òpera i tenen la consciència que cal encarregar música nova.
El públic està prou acostumat? A Catalunya, hi pot haver voluntat de la direcció artística però es topa amb la demanda del seu públic.
Depèn de quina regió parlem. Tinc la percepció que el públic de les regions del Sud són més tradicionals. On estem nosaltres és més habitual, encara que no sigui tat sovint que una òpera contemporània ompli tot l’aforament. Però veus el programa de la Philharmony i comproves que rarament es toca música només d’abans del segle XX: hi pot haver una de Bruckner amb una estrena. També es fan moltes activitats pedagògiques. Jo hi treballo sovint perquè em sembla molt important. L’orquestra de Bonn, per exemple fa workshops de composició per a nens i joves. I l’objectiu és que, al final, una de les millors orquestres d’Alemanya toqui allò que han escrit els joves, en tres o quatre dies... Que sigui possible tocar partitures de nens de 13 anys, ajuda a què quan siguin adults, vulguin mantenir-hi el contacte.
Hi ha molta tradició a a anar als teatres, doncs.
A més, és que els formats de concerts són molt diferents. Per exemple, programa música contemporània en un club, o a l’estació de metro o un festival en jardins d’un poble de 300 habitants. Accions que només són online. Al públic no li cal anar a la Philharmony. Tels trobes en un club que hi aniries de festa.
Des de quan t’atrapa la passió per la clàssica?
Vaig començar a cantar a la coral de l’escola. Dels instruments diferents que he tocat el que s’ha quedat principalment és la veu. Cantava ls 5 anys.
Un dels seus projectes coneguts és l’encàrrec d’una òpera de cambra a Peralada pel 2024, com a guanyadora del premi Carmen Mateu.
Aquesta serà la cinquena òpera de cambra. El format teatral m’és molt pròxim. La primera òpera de cambra va ser al 2020. A l’abril, he estrenat una peça per a una actriu, 6 músics i electrònica. Té una durada de 70 minuts i té un format escenificat que li diuen teatre musical contemporani.
Quina diferència hi ha entre una òpera del segle XXI i un Sondheim, per exemple?
Sincerament no m’interessen massa explorar aquestes diferències. Sembla que un gènere sigui menys important que l’altre. I fer un bon entreteniment és dificilíssim. L’òpera contemporània a més de tenir text, música, veu... també fa una reflexió sobre el que passa avui en dia. El meu argument no serà el mateix que l’Strauss o de Mozart. Jo parlo ara de feminisme, canvi climàtic, Identitat...
Estàs enyorada, ara?
Ara ja no estudio. Ja he superat l’etapa dels cinc anys de Saragossa, a Alemanya. És cert que porto millor l’enyorança perquè, arran del Carmen Mateu, he passat a ser més visible a Catalunya i a l’Estat espanyol. Ja no només treballo a Alemanya, si no als dos llocs. Ara tinc molt més contacte amb Barcelona, Madrid.. que fa dos anys, que era inexistent. Marxo de Saragossa i no he tornat a treballar a Barcelona fins fa mig any. Ara, per a mi, és com viure els dos llocs a la vegada. Tinc contacte amb músics dels dos països i tinc la sensació que casa meva són els dos llocs. Tinc un tatuatge d’una dona que amb els braços es fa de teulada. És el que sento. Em va molt bé aquesta mobilitat, ara mateix. No puc deixar de viure a Alemanya. En el camp artístic, no sé fins a quin punt tindria prou feina (ara sóc la novetat arran del premi, i m’encanta). a Alemanya m’han cuidat sempre molt i tinc molta, molta feina.
Potser ara tens l’oportunitat que les peces tinguin més vida que una estrena amb un únic conjunt, no?
Em comença a passar, ara, amb obres tant a Alemanya com a l’estat espanyol: S’han repescat obres de fa cinc o sis anys meves, arran que el meu nom hagi estat més públic. Em sembla molt xulo. Perquè fer un esforç personal i econòmic i és bonic que passi més d’una vegada. El premi Carmen Mateu, no és només la producció i estrena si no que és una coproducció que arribarà a tres teatres. I això em sembla importantíssim perquè el que vull és que la meva música arribi al màxim de públic possible.
Aproves el que vas composar fa 5 anys o et semblen insuficients?
Sí, i tant. Ara s’ha fet a Madrid una peça que vaig composar el 2014: tenia 20 anys, i ara en tinc 27. I en aquests set anys hi ha un canvi molt més obvi. Vaig pensar si la revisava, però si ho hagués fet, l’hagués canviat del tot. Vaig prendre la decisió de respectar i estimar el que s’ha fet en cada moment i no tenir por a ensenyar-ho.
