Pericot, versió digital
El centre Ideal reivindica el màxim exponent de l’art cinètic a Catalunya en una exposició que transforma en una experiència immersiva les seves obres
El 1974 el règim li va censurar una obra: un cotxe crític amb els grisos. L’Ideal l’ha recuperat
Jordi Pericot va abandonar la pràctica de l’art el 1984. Va dir adeu amb la peça ‘MeRdA’
Si en lloc de 91 anys en tingués 30, Jordi Pericot (el Masnou, 1931) seria molt probablement un dels artistes digitals de referència. De fet, amb eines analògiques ja va aconseguir els mateixos efectes visuals de la cibernètica als anys seixanta i setanta. D’aquell art se’n va dir cinètic, poc conegut, com ell mateix, el seu principal exponent a Catalunya.
No és estrany, doncs, que Pericot estigui xalant com un nen amb l’exposició que li ha organitzat el centre d’arts digitals Ideal. Els responsables de l’equipament del Poblenou van encarregar al seu equip de creadors (Layers of Reality) que apliquessin les noves tecnologies a les obres de l’artista. “Ells mateixos es van sorprendre dels jocs òptics de les seves pintures. Pericot va intuir l’art digital”, remarca Imma Fondevila, que, juntament amb Sílvia Muñoz d’Imbert, ha tingut cura del relat dels continguts. I amb la col·laboració imprescindible de l’espai d’exhibició permanent del llegat de Pericot, situat a la seva població natal. Del Masnou han viatjat fins a Barcelona una vintena de peces fetes amb les diferents tècniques i materials que l’artista va experimentar per dotar-les de moviment, com les imatges desdoblades, els miralls guerxos, els plàstics estriats, els troncs de cons i els codis d’una informàtica primigènia que ell, curiós de mena, sempre va tenir interès a conèixer. “Per a Pericot una obra d’art no és un objecte sinó una acció que interpel·la l’espectador”, sosté Fondevila.
De formació filòsof, Pericot pertany a la generació marcada per la repressió franquista, que en el seu cas va afectar de ple la seva família de mestres republicans. En el cinetisme va veure el camí “per trobar el cantó lúdic de les coses serioses”. Però això no significava que es volgués evadir dels embats del seu temps. Tot el contrari.
Instal·lat a França als anys seixanta, on també va fer provatures cinematogràfiques (va rodar un documental sobre els problemes racials a les Antilles que ara es projecta a l’Ideal), el 1970 va participar a la tancada de Montserrat. La policia li va retirar el passaport i no va tenir més remei que quedar-se a Catalunya. Dos anys abans havia creat el grup Mente (Muestra Española de Nuevas Tendencias Estéticas), que agrupava personalitats com Oriol Bohigas, Ricard Bofill, Ricard Salvat, Mestres Quadreny i Daniel Giralt-Miracle. El 1972 va ser escollit per representar Espanya a la Biennal de Venècia. Però el 1974 es va tornar a imposar la realitat de la cruel dictadura. Va prendre part en una exposició a la rambla de Catalunya amb un Seat 133 que va transformar en una patrulla de grisos que vomitava escuma de poliuretà per totes les obertures del vehicle. La mostra es va cancel·lar i el seu cotxe, que va indignar els grups d’extrema dreta, va ser requisat i no en va tornar a saber mai més res.
L’Ideal n’ha fet una reproducció exacta que, el dia que la va veure, va fer emocionar de valent l’artista. I la va signar. El vehicle artístic recuperat s’exposa al tram final del recorregut, després que els visitants hagin viscut l’experiència immersiva de les obres de Pericot amb unes velles ulleres 3D (les de tota la vida, amb una lent vermella i l’altra blava).
I l’últim impacte de l’exposició Pericot. Art expandit (fins al 4 de setembre) és retrobar-se amb el projecte que va realitzar el 1984 per dir adeu a l’art. Fastiguejat de la seva mercantilització, Pericot va crear una seqüència de sis autoretrats en què pronuncia la paraula merda (i MeRdA és el seu títol). Així va donar per acabada la seva trajectòria artística i es va dedicar de ple a la docència i a la investigació teòrica.
No és el primer cop que l’Ideal treballa amb material artístic català alternat amb els gegants mundials (Monet, Klimt i, la més recent, Frida Kahlo). Ja ho va fer amb fotografies de la Barcelona dels cinquanta i seixanta preses per Francesc Català-Roca, Oriol Maspons, Leopoldo Pomés, Joana Biarnés, Xavier Miserachs i Colita. I ara es prepara per fer el gran assalt amb Dalí. La versió cibernètica del pintor surrealista s’inaugurarà a finals de setembre.