Posar en tensió el classicisme

Entre les velles llegendes que corren per Peralada hi ha la que explica que, l’any 1991, hi van actuar els cors i danses de l’exèrcit rus. Aquell dia hi va haver l’intent del cop d’estat que va treure del poder Mikhaïl Gorbatxov. Els ballarins van cantar i ballar com si res hagués passat, com si el temps de la política no existís. En l’avantprograma del festival 2022 estava previst que hi actués el Ballet del Teatre Mariinski de Sant Petersburg, però aquest cop sí que la guerra generada per la invasió a Ucraïna va tenir resposta. La direcció del festival va optar per la política de cancel·lació i convidar per a dues sessions la Bayerisches Staatballett, el ballet de l’òpera de Munic creat l’any 1989, amb una història curta però plena de reconeixements i prestigi sobretot per la seva versatilitat. La invitació al ballet bavarès tampoc va poder viure d’esquenes al present. El seu director d’origen rus, Igor Zelensky, va haver de dimitir per la guerra i el nou director, Laurent Hilaire, va haver d’assumir el càrrec de manera prematura el passat mes de maig, preparant la primera gira internacional de la companyia. La primera part de l’actuació de la companyia en la inauguració, divendres, del festival de Peralada no va poder obviar la història russa. La música de Stravinsky i Rakhmaninov van sonar a Peralada, mentre que la primera recuperava una coreografia de George Balanchine, el coreògraf georgià format a Sant Petersburg que va exiliar-se de la Revolució Russa als Estats Units i va acabar sent la gran influència de grans coreògrafs americans com Jerome Robbins.

Les influències entre l’escola dels ballets russos i l’univers de Broadway van marcar la coreografia de Balanchine anomenada Jewels, estrenada a Nova York l’any 1969. El ballet de Munic ens va oferir la tercera part de l’obra a partir del Caprici per a piano i orquestra d’Igor Stravinsky. Els tretze ballarins que van sortir a escena van posar en evident el seu ofici pels salts amples i clàssics, mentre el moviment dels peus s’anava acostant cap al claqué i altres formes del teatre musical. La barreja va fer que les ballarines del ballet rus acabessin cada cop més a prop de les Zigfield Follies.

La peça més aplaudida de la nit va ser la coreografia Chance of Rain de Liam Scarlett, jove coreògraf anglès que va morir en estranyes circumstàncies després de ser acusat d’assetjament sexual. Chance of Rain parteix dels Sis preludis de Serguei Rakhmaninov. En la peça es posa en evidència la tensió entre classicisme amb modernitat fins a crear una estranya atmosfera romàntica i melancòlica.

Molt més atrevida, i interessant, és Bedrom Folk, la posada en escena que la coreògrafa jueva Sharon Eyal va crear per al Nederlands Dans Theater. La coreografia parteix de música electrònica i mostra vuit ballarins que es mouen de manera mecànica, com si fossin els obrers que van a treballar a la factoria de Metropolis de Fritz Lang. El joc de llums i ombres que s’estableix amb el moviment dels ballarins, el ritme sincopat i la bellesa plàstica dels jocs formals entre les coses, converteixen la peça en una meravella. Amb Bedrom Folk, va ser com el Bayerisches Staatballett si volgués treure’s una espina de sobre i demostrar la seva versatilitat.