El Macba crida a les barricades

“El meu procés creatiu parteix de la convicció que l’art no està per damunt de res, ni l’artista, per damunt de ningú”, sosté Cinthia Marcelle (Belo Horizonte, Brasil, 1974), a qui el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) ha organitzat la primera mostra que revisa la seva trajectòria, un treball constant i intens de dues dècades que va rebre un impuls important el 2017 quan va representar el seu país a la Biennal de Venècia.

“És una de les exposicions més apassionants que es veuran aquesta temporada a Barcelona”, profetitza la directora del museu de la plaça dels Àngels, Elvira Dyangani Ose. El públic té l’última paraula, i en un sentit literal perquè d’ell depèn l’activació de bona part de les obres, entre instal·lacions, fotografies i pel·lícules. Marcelle li fa prendre decisions des del principi del recorregut. Pot escollir si vol començar-lo per la dreta o per l’esquerra. No és atzarós. A la dreta, el visitant s’hi trobarà meticulosament arrenglerats i apilats aquests materials, la majoria quotidians i aparentment inofensius: rodets amb cordó, capses de mistos, granades de fum, trossos de tela, rotlles de plàstic, rotlles de paper marró, maons, cintes adhesives, veta adherent, capses de guix, pedres, barrils, terres, cintes platejades, cordes, blocs de notes, plomes de gallina i llistons. A l’esquerra, tots aquests mateixos materials, en la mateixa quantitat, han servit per muntar una barricada que converteix el Macba en un espai de lluites socials. Marcelle, vestida ahir amb una samarreta de tirants amb les imatges estampades de Lula da Silva i Nelson Mandela, no s’hi va deixar fotografiar per la premsa per la senzilla raó que no se’n considera l’autora. Va deixar en mans d’un grup de creadors que brutejessin la sala com volguessin.

I finalment és pel camí de l’esquerra (el de la dreta és un cul-de-sac) on continua el recorregut de l’exposició Una conjunció de factors (fins al 8 de gener), “una crida al desordre en un sentit positiu i emancipador”, exclama Dyangani. Marcelle, amb la seva rua de col·laboradors, ha traslladat al Macba el pensament descolonial en voga “amb el desig d’interrompre la manera normativa de concebre les relacions de les persones amb el món”, per raó de raça, de sexe o de classe social, raona la comissària Isobel Whitelegg.

Brasil és el seu principal laboratori, però els missatges que llança són homologables arreu. També té molta intel·ligència a l’hora de teixir discursos amb fils antics i nous pràcticament indistingibles. Un passat molt present i un present massa hereu del passat. Hi són en un dels vídeos que va presentar justament a la Biennal de Venècia, Nau, en què va filmar a vista d’ocell (una perspectiva que utilitza habitualment) uns homes que van desmuntant les teules d’una teulada per sortir a l’exterior, on calen foc i esquincen matalassos. L’artista va tenir una doble motivació per crear aquesta obra: la terrible situació de penúries a les presons del seu país en ple segle XXI i la mortaldat d’esclaus en els vaixells del comerç imperialista avui replicada en les pasteres dels migrants.

Els intèrprets del vídeo eren paletes. Marcelle sol treballar amb amateurs o actors de la vida real, als quals tan sols els demana que facin el mateix que habitualment fan amb un petit canvi de guió. A aquests paletes, desfer el que acostumen a fer, que és construir teulades. Als treballadors de la regió de Minas Gerais, zona zero de l’explotació colonial de recursos (or, diamants), els va gravar marcant el símbol de l’infinit sobre la despullada terra vermella, antigament coberta de bosc, amb una excavadora i obligant-los a fer sempre una mateixa volta amb un camió de bombers.

El visitant té prohibit (ai, les incoherències) alterar la barricada que es troba només iniciar el recorregut. Però sí que pot, és més, ha de fer-ho, participar en una doble obra de teatre, Sortilégio, d’Abdias do Nascimento, fundador del Teatro Experimental do Negro, i Une tempête, d’Aimé Césaire, instigador del moviment de la negritud. In situ, al museu, o des de qualsevol lloc del món, a través de la plataforma en línia aarea.co, el públic proposarà cançons que pensi que s’adiuen amb el sentit subversiu amb l’statu quo que invoquen els textos, i s’emetran en viu.

L’escenificació és visible des del finestral lateral de l’edifici del Macba, i no és l’única obra que Marcelle ha volgut que estigui “de cara” el carrer, i no pas reclosa a l’interior del museu exclusivament per al gaudi dels que han pagat l’entrada. El dins i el fora són per a aquesta artista, hostil amb la deriva capitalista del món de l’art, uns límits que les institucions públiques s’han de replantejar si veritablement es volen comprometre amb la correcció dels mals del seu temps.