Punt final al fanatisme

Àlex Ollé tanca Norma en una mena de gàbia d’or. És la primera autoritat religiosa i té tots els privilegis. El seu pare sustenta el poder polític i estableixen un control absolut a la comunitat. L’escenografia d’Alfons Flores relaciona inequívocament la religió cristiana amb el poder de Norma. Fins a 2.000 crucifixos decoren un espai carregat d’imatgeria. Per contra, és en l’espai domèstic on es descobreix la humanitat de la dona que estima i que amaga els fills perquè incompleix la seva obligació moral. Aquesta Norma que es va representar al Royal Opera House de Londres el 2016 torna al Liceu a partir de demà (i fins al 31 de juliol, en 11 funcions), amb un triple repartiment en el paper protagonista: Marina Rebeka, Sònia Iontxeva i Martha Mathéu, que debuta en paper protagonista al Liceu tot convertint-se en la primera Norma catalana després de Montserrat Caballé. Norma, de Bellini, és considerada l’emblema del bel canto, de les clàssiques cabalettas que completen les àries amb un ritme més viu.

Àlex Ollé no defuig la mirada política que permet la tragèdia de Norma. El director d’escena fa una denúncia de tot tipus d’intolerància i del fanatisme religiós amb la seva connexió amb el poder militar. Converteix la sacerdotessa druida en una sectària líder religiosa. A la posada en escena es reforça la relació entre religió i poder que ha caracteritzat diversos períodes històrics. Ollé allunya l’acció de l’òpera dels temps de les conquestes romanes i l’apropa al present a través de diversos símbols del cristianisme. El bosc de la Gàl·lia es transforma en aquesta producció en un mar d’uns 2.000 crucifixos que, en diferents tramats, li donen forma, es treuen o se superposen segons les necessitats de cada escena. La iconografia es completa amb els nazarenos i els empalaos (lligats amb cordes al travesser de la creu que carreguen) en les processons de Setmana Santa. Flores i identifica el fanatisme amb un tipus de cristianisme perquè són els referents majoritaris d’aquesta societat. Adaptar-ho a l’islamisme seria repetir “el colonialisme” d’Occident que ja s’ha repetit massa vegades a la història. Aquest és el segon títol que presenta l’artista resident al Liceu, Àlex Ollé, després d’un tràgic Pelléas et Mélisande, de Debussy, aquesta temporada.

Norma explica la contradicció d’una sacerdotessa que ha tingut dos fills, saltant-se el vot de castedat, amb el cap de la força d’ocupació. Ella mateixa s’imposa un càstig definitiu, superada per l’amor aparentment no correspost i per la responsabilitat del càrrec. El director musical Domingo Hindoyan certifica Norma com “el far del bel canto, en què hi ha una melodia nova en cada pàgina”. La protagonista no entra a l’escena fins passats, pràcticament, 25 minuts d’escena, fet que li atorga una gran autoritat, perquè tothom ha anat parlant d’ella, esperant-la. L’ària Casta diva és una de les icones per a les sopranos del bel canto per la seva dificultat tècnica. Musicalment, es confronten dos estils musicals: el militar, que representa el poder polític del pare, amb el místic de la Norma, amb moments de gran tendresa de la protagonista “envoltada de l’ambient hostil d’on va néixer”.

Norma (estrenada a la Scala de Milà el 1831) és dels títols més representats al teatre de la Rambla (hi ha comptabilitzades 155 funcions, l’última el 2015). Com acostuma a passar amb els títols del gran repertori, les entrades estan pràcticament exhaurides. Ahir, dissabte, es va fer l’assaig general per a #Under35 (l’oferta a assistir a l’òpera per 20 euros als joves menors de 35 anys).