La indústria s'ensorra

Fa uns anys les multinacionals del món del disc van abandonar Barcelona per instal·lar-se a Madrid, fins al punt que els departament de promoció d'Universal, Warner i Sony-BMG malden avui per sobreviure a Catalunya, ara que Emi ho ha centralitzat tot a la capital espanyola. Al país ja no hi queda gairebé ningú. La venda de Vale Music al gegant Universal ha deixat els Països Catalans amb un exigu 8,5% del total del pastís estatal, xifra que, segurament, es mantindrà estable en els propers anys si no és que les petites discogràfiques fan un salt endavant o es comencen a vendre discos a dojo, cosa més aviat improbable.

Les dades de l'Anuari de la música i l'espectacle als Països Catalans, que edita el Grup Enderrock, són demolidores: en un any, la facturació per venda de cedés ha caigut un 58,9% dins les nostres fronteres utòpiques. S'ha passat de 73 milions d'euros a 30 milions. A l'Estat la caiguda ha estat del 15% (de 407 a 346 milions d'euros). Els únics que han mantingut la torxa encesa són les empreses independents: Discmedi, Propaganda pel Fet, Música Global, Open, Divucsa i BankRobber, totes membres de l'Associació de Productors i Editors Fonogràfics i Videogràfics Catalans (Apecat), han salvat els mobles, ja que han crescut globalment un 7% i han apujat en dos milions d'euros la facturació total. No obstant això, ningú no gosa llançar coets, ja que fa quatre anys la facturació de les discogràfiques independents va ser de 46 milions d'euros.

"Tot i que tothom és molt crític perquè no es venen discos, hem d'assumir d'una vegada que les regles del joc ara són unes altres i ens hem d'adaptar als nous temps", assegura Marçal Lladó, de BankRobber, un segell que té cinc anys de vida i que és al darrere de les noves propostes de pop i cançó d'autor del país, com Mazoni, Sanjosex i Guillamino.

Discos i contractació
Potser el model de BankRobber, una discogràfica "de proximitat, amb pocs artistes", és el del futur. Ells han seguit el mètode de Propaganda pel Fet, que amb onze anys al darrere es menja el 2% del pastís, gràcies sobretot a Obrint Pas, un dels pocs supervendes que conserva el país. El que fan totes dues, així com Discmedi i Música Global, és assumir l'artista en la seva totalitat, des de l'edició del disc al management. "El panorama és difícil, ja que la tecnologia avança més ràpidament que nosaltres, i una de les sortides que tenim és oferir serveis globals: discogràfica, editorial i contractació", diu Carles Tenesa, de Propaganda pel Fet.

Pocs cantants conserven encara el mànager que els porta amunt i avall. Els més joves no s'ho poden permetre. I aquesta és una de les maneres de sobreviure dels segells petits. Una estratègia que també estan adoptant les multinacionals.

En pocs anys, el nombre de concerts s'ha multiplicat. L'any passat, per exemple, els deu principals festivals de música popular van aplegar 640.000 espectadors. Els Països Catalans, de fet, concentren el 40% (145 equipaments) de les sales de concerts de l'Estat.

Augment dels drets
Catalunya encara manté el lideratge estatal en empreses promotores de concerts. Gamerco i The Project són líders. Això, de retruc, ha fet créixer la recaptació de la Societat General d'Autors (SGAE): del 2005 al 2006 ha augmentat un 26% als Països Catalans. D'això viuen la indústria i els artistes: dels drets i dels concerts.

Lladó no es queixa del suport governamental -"no se'ls pot donar la culpa a les institucions", diu-, però sí de la manca de visibilitat de les noves músiques. "Costa que la música se senti", assenyala. I això en un moment en què s'editen, paradoxalment, més discos que mai.

L'any passat es van posar a les botigues fins a 480 treballs, un 7,1% més que el 2005. El que més creix són les edicions de músiques que podrien semblar minoritàries, com el jazz i el folk, la quantitat d'enregistraments editats dels quals s'ha doblat. Quant a la cançó d'autor, el nombre d'àlbums publicats ha augmentat al voltant del 30%.

En aquests moments, els grups que més cedés col·loquen són Els Pets i Obrint Pas. Els primers porten 17.500 còpies venudes del seu Com anar al cel i tornar, mentre que el Benvinguts al paradís dels valencians n'ha venut prop de 10.000. L'any passat el retorn de Joan Manuel Serrat va limitar la patacada, així com l'últim disc de Lluís Llach. Les xifres d'aquests darrers [vegeu gràfic] demostren que els cantautors conserven força tirada al país.

La indústria viu una crisi irreversible? Àlex Eslava, director de Discmedi, no ho creu, i s'agafa a les dades positives de l'Anuari. "La indústria musical catalana està creixent en vendes i en diversificació en els tipus de projectes. Cada cop és més oberta a reptes nous, seguint la tendència actual que hi ha en el mercat discogràfic arreu del món, on la flexibilitat de la indústria independent permet que s'adapti millor a la realitat musical", assegura.

Eslava tira la pedra més amunt i, segurament, l'encerta en constatar que la davallada general és conseqüència d'altres coses, sobretot d'un "canvi de costums en l'hàbit del consumidor". "El problema és que el CD actualment ha de compartir espai de mercat amb productes d'oci com són els videojocs, les pel·lícules i els espectacles en viu", afegeix.