El propòsit del riure

Peter Quilter és un autor que compta les seves obres per èxits internacionals. Durant la pandèmia, va començar a escriure una peça volgudament còmica, que ha acabat transformant-se en una adaptació d’Esteve Ferrer, en castellà. Paso a paso es pot veure fins al 21 d’agost al Teatre Apolo, al Paral·lel. No es descarta que aquest mateix títol faci estada posteriorment a Madrid: el grup Smedia, que gestiona l’Apolo, és la productora comercial amb més sales a la Gran Via de Madrid. Quilter no té por del fracàs. Ni del full en blanc. Simplement, necessita tenir una idea amb la qual poder abordar una trama que s’anirà fent complexa a mesura que avanci una trama que ni ell sap com pot acabar.

Paso a paso relata una aventura de tres amigues que, durant dos dies, procuren complir amb un únic propòsit que els va encarregar una amiga comuna, que acaba de morir: totes tres han de pujar juntes dalt d’un cim i, quan hi arribin, deixar un roc que han dut carregant des de la falda de la muntanya. La relació entre les tres amigues, per força, anirà plantejant unes situacions hilarants.

Peter Quilter és un dramaturg britànic que ha triomfat tant al West End de Londres com al Broadway de Nova York amb les seves comèdies. Les seves obres s’han traduït a 30 idiomes i s’han estrenat a més de 40 països. Però és un desconegut a la cartellera catalana. De fet, ell també desconeix trajectòries internacionals com ara el cas del fenomen d’El mètode Grönholm, de Jordi Galceran, o el Lapònia, de Cristina Clemente i Marc Angelet, per citar dos títols recents. Per a Quilter, la raó per triomfar en països de cultures ben diferents és que no basa el seu humor en el joc de paraules, o en la forma, sinó a plantejar “situacions gracioses” que puguin semblar versemblants. El dramaturg ha comprovat com la cartellera mundial està demanant, ara, grans comèdies. Perquè, després d’un fet tràgic com és la pandèmia, amb milers de morts arreu, el públic accedeix a tornar al teatre a desempallegar-se del seu dur dia a dia. I ell, aparentment, també ho fa. El diverteix escriure i sorprendre’s mentre elabora un guió.

Per exemple, Paso a paso pensava que seria una trama en la qual només hi hauria dos personatges. Però, a mesura que avançava, percebia com aforava un tercer que, finalment, va acabar integrant-se al repartiment i obligant a reescriure tota la trama des de la primera escena. Però aquest exercici de revisar i refer li permet assegurar-se una bona resposta davant del públic. Tot i la seva cerca de situacions còmiques, Quilter reivindica que les seves comèdies són “amb cor” amb un punt de tendresa cap als personatges antiherois que convoca a l’escena.

Esteve Ferrer ha assumit la direcció d’un muntatge que es va començar a representar fa unes setmanes, poc després de l’arrencada del Festival Grec. El seu repartiment és català: la valenciana Resu Belmonte, la catalana Maria Lanau i la mallorquina Eva Barceló. Tot i això, la producció que es presenta a l’Apolo és en castellà. Presumiblement, perquè posteriorment farà gira estatal i alguna temporada a algunes de les sales del grup Smedia a la Gran Via de Madrid.

La comèdia, sense pretendre construir uns personatges amb una extraordinària coherència, és també el que planteja Marta Buchaca en una altra peça que aguanta uns dies més aquest agost (gràcies a una cada cop més calorosa rebuda del públic al Teatre Goya). Quant temps em queda? també planteja de fons l’enfrontament a la mort, però ho fa sense filtres políticament correctes i amb una peripècia més vodevilesca que no pas d’humor negre.