Històries de l’Antic Règim

Des de la Segona Guerra Mundial, els camps de concentració tenen una justificada mala fama. Però no sempre va ser així. Durant la Gran Guerra entre el Regne d’Espanya i la jove República Francesa, es van crear nombrosos camps de concentració per tota la península, gairebé per raons humanitàries: “Abans a les guerres els presoners es mataven o es venien com a esclaus. Però a l’època de la Il·lustració, del Segle de les Llums, això no era possible, més encara tenint en compte que aquella era una guerra entre cristians i, per tant, als enemics empresonats se’ls havia de cuidar i mantenir.” Ho explica la historiadora Montserrat Jiménez Sureda (l’Escala, 1967), professora de la Universitat Autònoma de Barcelona, que ha publicat recentment el llibre Prisioneros de guerra y campos de concentración en España durante la guerra contra la Convención (1793-1795), editat pel Servei de Publicacions de la UAB.

Jiménez Sureda recorda que durant la Gran Guerra –una guerra mundial, perquè l’imperi espanyol s’estenia per mig món: “La guerra es feia aquí i al Carib”– els dos bàndols van fer milers de presoners i que se’ls mantenia, primer en dipòsits i després en centres de detenció, “en condicions d’Antic Règim”: “A una guerra s’anava a matar i a morir, però mantenint un codi d’honor. Com es deia llavors, «una cosa es la azaña, otra cosa la urbanidad en la campaña».”

Fins i tot els soldats anaven amb la família al front i, quan eren detinguts, la dona i els fills també anaven amb ells voluntàriament als camps de concentració. A més, els presoners rebien “un mínim per a la seva subsistència: un menú molt bàsic, un matalàs, un sostre i unes mínimes condicions de vida”. “El problema és que n’hi ha tants, de presoners –afegeix l’autora–, que el rei d’Espanya i la República Francesa acorden que cadascú es mantingui els seus.” Jiménez Sureda també destaca que el tracte que rebien els presoners també depenia molt del “factor humà”, és a dir, del tracte que els dispensaven els seus carcellers. A més, hi havia un altre factor diferencial en el tractament dels presoners: la seva classe social. I això era aplicable als dos bàndols: “La França de la República encara no havia abolit l’esclavatge. I tots els ciutadans eren iguals, però només en el cas dels homes, no de les dones... o dels negres”, puntualitza Jiménez Sureda, que va trobar tota la documentació per a aquest estudi, bàsicament correspondència dels presoners, a l’Arxiu General de Simancas (Valladolid).