De petit, gens

De petit, gens. El petit Nicolas és un gran personatge gràcies a l’enormitat dels seus creadors: Goscinny i Sempé. De Goscinny, res que puguem dir de nou: va ser el creador d’Astèrix juntament amb el dibuixant Uderzo. I com a les aventures del petit gal, el qui ha estat un dels millors guionistes del còmic francès va saber donar a les histories d’El petit Nicolas l’afegitó de la doble lectura. El que es tractava d’uns relats infantils també tenia una lectura adulta per una qualitat que sempre ha tingut el còmic i l’humor gràfic francès: la possibilitat de llegir entre línies missatges de gran càrrega crítica sota una aparença innocent.

Aquest talent va trobar amb Sempé una rèplica que s’ajustava perfectament a la intencionalitat del seu company. Sempé és també, a nivell gràfic, fill de la mateixa tradició. Amb quatre traços d’aparença improvisada va oferir en tot el seu treball una càrrega conceptual que amplificava el missatge del que es podria considerar, d’entrada, com uns dibuixos per a la canalla.

A França continua sent un personatge de referència. Potser pel component nostàlgic dels pares, però també per les seves qualitats perdurables. Si bé és cert que moltes de les històries tindrien ara, en nom d’una rígida correcció política, una certa reprovació, la força dels seus arquetips encara ens pot donar una visió actual del comportament humà. Només cal parar atenció a una de les velles històries que té com a escenari un partit de futbol entre la seva colla. El procés de selecció dels jugadors i la seva col·locació en el camp poc difereixen dels actuals debats mediàtics sobre les actuacions dels entrenadors. Es té molt en compte si el pare del jugador és el qui finança les samarretes de l’equip. Això poc diferencia de l’activació de palanques per pagar els fixatges del futbol actual.

A les històries de Nicolas també s’avançaven situacions que després serien activadores de la realitat, com l’arribada a les aules d’estudiants d’altres països o el desig d’emprendre el vol tot sol i independitzar-se del pares.

El 2009, el personatge va tenir una adaptació cinematogràfica en to de comèdia amb una ambientació retro de finals dels anys cinquanta i principis dels anys seixanta, un distanciament en el temps que donava més credibilitat als llibres, que en català ha publicat La Galera.

Cal no confondre el nostre personatge de ficció amb Francisco Nicolàs Gómez Iglesias, el pequeño Nicolás, un personatge real que sota l’aparença d’un jove amb contactes amb les altes esferes del poder va ensarronar multitud de gent àvida de relacionar-se amb les elits econòmiques i polítiques espanyoles . Un petit Nicolas que, a diferència de l’autèntic, no va fer riure, sinó plorar.