La vida secreta de Joseph Anton

La casualitat ha volgut que el dia que apunyalaven Salman Rushdie a Nova York fes només uns dies que estava llegint Fills del nostre barri de Naguib Mahfuz. A l’escriptor egipci, premi Nobel de literatura, també el van apunyalar. En el seu cas va ser al mig del carrer del barri antic del Caire, escenari de moltes de les novel·les de l’autor àrab. I també, com Rushdie, Mahfuz va ser víctima del fanatisme d’un islamista que el volia eliminar perquè considerava que el seu art anava en contra de la seva religió, que compartien: l’islam, però des de punts de vista ben diferents. Per això, quan vaig saber el que li acabava de passar a Rushdie, em va venir al cap un llibre de l’escriptor angloindi que en el seu moment m’havia captivat. I no és Els versicles satànics, ni Fills de la mitjanit ni Shalimar el pallasso. No. Els parlo de Joseph Anton, un llibre que es va publicar ara fa deu anys. I els el recomano. Són unes memòries de Salman Rushdie a favor de la llibertat d’expressió. Un llibre que comença en el moment que sap que està amenaçat de mort fins al dia que la policia considera que el nivell d’amenaça contra la seva vida deixa de ser preocupant. El període va del 14 de febrer del 1989 fins al 27 de març del 2002. Anys en els quals Rushdie va haver d’aprendre a oblidar la seva vida anterior per començar-ne una altra en la clandestinitat, l’exili, el silenci, la por i, en la mesura que fos possible, l’anonimat. I per aquest motiu li van demanar que triés un nom nou per poder-se-li dirigir sense aixecar sospites. I per rebatejar-se, Rushdie va pensar en els seus escriptors preferits, i de les possibles combinacions de noms va triar el de Joseph Anton. El primer en homenatge a l’autor d’El cor de les tenebres, Joseph Conrad. I el cognom en record del dramaturg pare de L’oncle Vània, Anton Txékhov. L’any zero d’aquesta nova vida comença quan una periodista de la BBC li truca per dir-li que ha estat condemnat a mort per l’aiatol·là Khomeini. El líder iranià considerava que Els versicles satànics era un atemptat contra l’islam, el Profeta i l’Alcorà. A partir d’aquí comença Joseph Anton, un llibre en el qual Rushdie explica en primera persona aquesta angoixa de sentir-se mort en vida però també la seva obstinada determinació: fer servir la literatura per sobreviure.

Salman Rushdie diu que l’art és fort però els artistes no tant. Que Cèsar August va desterrar Ovidi però la seva poesia va transcendir l’Imperi romà. Que Mandelstam va morir als camps de treball de Stalin però la seva poesia va sobreviure a la Unió Soviètica. Que els matons falangistes de Franco van assassinar García Lorca però la seva poesia va sobreviure a la dictadura franquista.

En un exercici de lucidesa i franquesa, Salman Rushdie va escriure ara fa deu anys un llibre que, per desgràcia i amb aquest esdeveniment de divendres passat, és encara més necessari. Una obra per defensar la llibertat d’expressió, un dret que sempre i en qualsevol moment i racó del món hi ha algú disposat a conculcar.