“El 99% de la música que sona als mitjans no té res a veure amb l’art”

Sí, bé, és que ja soc gran, eh? Aquest és el meu 37è disc com a Toti Soler, i els que vaig fer amb l’Ovidi i tots els artistes a qui he acompanyat en deuen ser, pel cap baix, una trentena més. Fill de la fortuna el vaig començar a fer fa tres anys, en uns temps en què treia un disc cada any. La pandèmia, però, ho va aturar i vaig pensar que potser ja no arribaria a sortir mai, i que em faltarien ganes per continuar. L’Enric Pedascoll [editor a Satélite K], que és un dels meus pocs àngels de la guarda, i la meva filla, però, m’hi van engrescar i, entre el material que ja tinc gravat, que és molt, i allò que em quedava per gravar, vaig decidir tirar-ho endavant.

Sí. Oració a la vall, que és ara en aquest disc, deu fer ja 15 anys que està gravada, i Mariana Alcoforado, uns 10, tot i que hi ha també gravacions més actuals. A casa, en disc dur, però també en DAT, hi tinc molt material acumulat. L’altre dia, tot remenant, vaig adonar-me que en tenia prou per fer tres discos més.

En els meus primers viatges per Europa, a principis dels anys setanta, em dedicava a comprar discos amb músiques ètniques dels llocs on anava i, un cop, em vaig comprar un doble LP amb música de gitanos finlandesos que s’havia gravat d’una manera molt rústica, al carrer o en cases de la gent. Un disc una mica pesadet, si t’he de ser franc, però, de cop i volta, hi apareixia una veu meravellosa, d’un noi d’entre 12 i 14 anys, que cantava aquesta cançó, que durava només 30 segons. Deu fer ja 50 anys que tinc aquest disc, però aquest tros encara ara em té ben fascinat. Teníem la traducció a l’anglès i, a partir d’aquí, en Ramon Farrés va traduir-la al català. L’he fet cantar als meus nets. Al principi hi volia posar una guitarra de fons, però finalment vaig triar una de les gravacions que tinc dels ocells que volen per Palau-Sator, que no és la primera vegada que apareixen en un disc meu [riu].

Sempre he sigut músic. El meu pare, de fet, explicava que ja afinava abans de parlar, jo, de manera que, en aquest sentit, sí que me’n sento, de fill de la fortuna. Ser músic, però, no té res a veure, per a mi, amb aquest món comercial i econòmic que mou els fils d’això que en diem “música” però que, amb tots els respectes, perquè n’hi ha de molt bo, és entreteniment. El 99% de la música que sona als mitjans no té res a veure amb l’art, sinó amb l’entreteniment, els negocis... i això, a mi, no m’interessa.

Sí, he estat a diferents països i, quan hi he tocat, puc dir que sempre he tingut l’agradable experiència de trobar-me en els auditoris gent curiosa que anava a veure un desconegut. Perquè, evidentment, allà en soc molt, de desconegut. I, aquí, també, de fet, tot i que els quatre gats que em coneixen, per sort, m’estimen força! [Riu.]

Exacte, aquesta és la clau. Amb factors com la curiositat es veu molt el nivell cultural que té un país. La cultura que aquí s’ensenya per televisió està molt mastegadeta i és ideal per a una societat bastant pobreta, la veritat... Que em perdonin, eh? Però, si no ho fan, m’és igual!

Josep Pla deia que als vells no ens vol ningú. I tenia tota la raó. Aquí sempre prevalen els “emergents”, que pot ser que tinguin molta tècnica, perquè és realment impressionant la quantitat de bons músics que estan sortint de les escoles... Amb això, però, no n’hi ha prou, fa falta viure. En l’art de veritat un component importantíssim és l’experiència, la vida. És el que li dona profunditat, a la musica que fas.

En la pausa, per exemple. En estalviar-te coses que has après a identificar com a palla. A mi, però, de fet, sempre m’ha agradat la música tranquil·la, lenta. A vegades, quan la musica és molt ràpida, pot ser divertida, però no et dona gaire opció a entrar-hi. Amb Miles Davis, quan vaig sentir Kind of Blue amb 11 o 12 anys, vaig aprendre que aquell era un camí interessantíssim. I, quan vaig venir a viure al poble, ara fa 23 anys, tot i que abans ja havia viscut al camp, a Mallorca, era per això, perquè allà hi havia aquest silenci, aquest espai per rumiar.

La faig amb la Rosa Mateu, una gran amiga, que és una soprano alta meravellosa amb dos discos gravats. Ella, de fet, em va ajudar molt amb la teràpia de polaritat, amb els meus braços, que tinc molt esgotats. Em va fer un tractament durant un any que va ser meravellós, i que em va ajudar molt. Dèiem que algun dia faríem alguna cosa i, aquesta cosa, ha estat La Santa Espina, que la tenia clavada perquè, sempre que hi ha un aplec de sardanes, s’acaba amb La Santa Espina, que, per a mi, amb tot el respecte per Els segadors, que trobo un himne, com és natural, molt depressiu, és el veritable himne de Catalunya.

Mai no he ballat cap sardana, però ja de ben petit m’agradava anar a escoltar-ne al meu poble, Vilassar de Dalt. El contrabaixista, sobretot, em tenia sempre fascinat. La cobla sempre m’ha agradat força i aquesta peça, La Santa Espina, que sembla que ve d’una sarsuela, i que va ser prohibida primer per Primo de Rivera i després per Franco, em sembla magnífica. Això de “som i serem gent catalana tant si es vol com si no es vol” exalta, emociona, i per això la van prohibir. Musicalment, però, és molt bonica, té una melodia preciosa.

Segons Ovidi Montllor, Joan Fuster, Raimon... el veritable himne de València. Una melodia preciosa, també. Quan vam gravar Coral romput (1979), l’Ovidi em va ensenyar una Muixeranga que no és exactament la que he anat sentint després. Però n’hi ha diferents versions i totes són bones. Hi he posat, en aquest cas, una mica d’estil jazz, ja que, aquests temes, si no hi pogués posar una mica de mi, ja no els faria.

Sempre m’ha agradat molt. Forma part del primer disc del Raimon, pel qual hi tinc una gran admiració. Recordo, de fet, quan jo tenia 16 anys, veure’l cantar, amb tot el Palau [de la Música] dret, allò de “no creguem en les pistoles” i sentir una gran força i emoció. Amb Raimon, hi he coincidit poc, però. Sí, però, que el vaig trucar per demanar-li permís, li vaig portar després el disc, i li va encantar. Em va dir que si volia gravar-ne més, fantàstic! De fet, quan vaig començar a tocar amb 15 anys, en ple franquisme, hi havia festivalets de cançó en els pobles, on vaig coincidir molt també amb Pi de la Serra, amb qui de seguida ens vam fer molt amics, en què l’ambient era molt bonic. Jo hi anava amb un conjunt, Els Xerracs, força dolentets, i Raimon era l’heroi, el que sortia al final i ens encenia la sang a tots [riu].

Feia molts anys que no ens vèiem. La gent em relaciona molt amb en Pau Riba, però feia molts, molt anys, que ja no hi tenia relació. Vam cantar, a Vic, Al matí just a trenc d’alba, que és el primer que vam gravar plegats, quan teníem 19 o 20 anys. Després, amb Om, junt amb en Jordi Sabatés i en Romà Escalas, vam fer el Dioptria 1 (1969) i ja se sap que a ell no li va agradar, perquè després va gravar Dioptria 2 amb uns altres músics [riu].

Perquè no ens deixàvem dominar, fèiem la nostra [riu]. En Pau, i ho dic amb tot l’afecte del món, crec que es va trobar que no ens podia controlar, i ell necessitava treballar amb gent que, d’alguna manera, pogués dominar.

Sí, però en aquell cas es va fer tal com en Pau va voler, amb els micros penjats a la figuera i un altre micro ficat al pou perquè fes ressonància. Allò es va fer tal com ell volia, però, uns anys més tard, amb Amarga crisi (1981), el vam tornar a fer amb músics professionals (en Max Sunyer, en Saki Guillem...) i, a en Pau, tampoc li va agradar. Malparlava d’aquells discos. Deia: “Aquests fan jazz!” [Riu.] Però cadascú és cadascú, que deia l’Ovidi [riu].

A través d’en Pi de la Serra, el 1968. Ell acompanyava sovint amb la guitarra les actuacions dels Setze Jutges, que tenien una tècnica molt senzilla, i un dia em va trucar per preguntar-me si volia acompanyar “un valencià collonut”. Ens vam conèixer, vam fer dos EP de quatre cançons i, de seguida, ens vam fer molt bons amics.

Cinquanta anys de la publicació, ja que la composició correspon a l’època de quan estava amb Pic Nic, del 67 al 69. Estava en contacte amb Hispavox, que era la discogràfica, vaig gravar un single de Petita festa amb l’orquestra de la RTVE, la qual cosa ara seria inimaginable, i els vaig dir que tenia uns playbacks gravats a casa de cançons a les quals no havia arribat a posar la veu. Es va trencar la relació entre Pic Nic i Hispavox, en conseqüència també la meva, i allò no va cristal·litzar. Però les cançons són d’aquella època, en què tocava amb tres grups a la vegada, feia publicitat, acompanyava cantants…

Va insistir perquè ho fes, ja que jo volia tocar jazz i flamenc. El meu pare, però, va insistir-hi molt, la qual cosa li agraeixo, és clar. L’Enric Gispert, director d’Ars Musicae, on el meu pare, que era metge, tocava la viola de gamba, ens va deixar el local d’assaig a Gran de Gràcia i un magnetòfon Revox, en Raimon va deixar-me una guitarra clàssica; en Quico [Pi de la Serra], una d’acústica, i, amb això, vam gravar Liebeslied, tal com ara el sents, sense repetir ni una sola presa.

Sí, en Gispert va portar lletra de Suzanne i em va dir de fer-la. Leonard Cohen, però, mai no ha estat un sant de la meva devoció. Tot i aquella gravació, vaig trigar encara uns anys, i de rebot, a descobrir que havia fet cançons magnífiques!