El món perdut d’Àurea de Sarrà

L’arxivera Erika Serna les va localitzar “per casualitat” a les xarxes. Són 46 fotografies, possiblement albúmines, que mostren un món desaparegut i primer testimoni gràfic, datat el 1910, d’un petit poble empordanès, i de la vida d’indians, gràcies als diners que el patriarca Sarrà havia fet a Cuba i amb què va comprar al comte de Solterra la finca del castell d’Arenys d’Empordà, on va construir una torre xalet d’estil modernista.

Més de cent anys després, les fotos, adquirides per l’ Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà escenifiquen les runes d’un passat gloriós, el de la propietària, que hi està enterrada, entre l’esglesiola i el castell, sota la inscripció “Domus Aurea”. “Durant anys, va ser el centre d’atenció de les mirades de mig món, musa de poetes i de pintors, desitjada i admirada per reis i polítics.” La catedràtica emèrita de filologia llatina de la UdG Mariàngela Vilallonga descriu així Sarrà, a finals dels anys noranta, en un dels primers articles dels molts que ha publicat sobre Àurea de Sarrà (1889-1974), personatge que descobreix, també “per casualitat”, quan es topa, a l’entrada dels volums físics de l’Enciclopèdia Catalana, amb la foto d’una ballarina que va dansar al santuari d’Eleusis representant la deessa Demèter. La troballa és l’inici del coneixement, de l’afany per saber-ne més.

És el que li va passar a Vilallonga, que explica la fascinació per Àurea de Sarrà per diversos factors: el fet que a mitjan anys vint triomfés a Grècia representant heroïnes de la mitologia clàssica, que rebés una condecoració al país hel·lènic al mateix temps que el poeta Kavafis i que Clarà la dibuixés com va fer amb Isadora Duncan. En sabem més d’aquesta última que de la que ens és pròpia i pròxima, tot i la tasca divulgadora de Vilallonga amb conferències i publicacions. És una biografia pendent? “Ho tinc començat. És un dels meus pendents”, reconeix.

Àurea de Sarrà va ser coneguda i admirada per crear i representar els Cants plàstics. Amb música de Liszt, Chopin, Granados i Bach, entre d’altres, apareixia a l’escenari abillada convenientment, i segons les sensacions que la partitura li transmetia concebia el poema que expressava no amb paraules, sinó amb els moviments. Així ho va fer el 18 de novembre del 1927 a l’Ateneu de Girona, després d’una conferència de l’arqueòleg Pere Bosch Gimpera i de llegir un fragment de Nausica de Maragall, en una vetllada incentivada per Carles Rahola. Àurea de Sarrà va ser Salomé, però també santa Teresa de Jesús i la nimfa Fedra. A la premsa se la defineix com “l’ànima que dansa”. L’avantguarda catalana dels anys vint i trenta, a través del Manifest groc escrit per Dalí, Montanyà i Gasch, de forma crítica i sarcàstica, van carregar contra el noucentisme a través d’Àurea de Sarrà que van titllar de “ballarina pseudoclàssica”. La lleugeresa de les túniques gregues que la cobrien també va provocar malestar en l’Església.

Arenys d’Empordà va ser sempre el seu refugi. Propietat heretada per la seva germana gran Emília –la protagonista de les fotos adquirides per l’arxiu i amb qui va tenir molta complicitat–, a la seva mort, el 1930, va llegar-ho a la Demèter catalana, que en va fer la seva Domus Aurea, manllevant el nom del palau de Neró a Roma.