Agradable diversió

Com a director, Robert Rodriguez va arribar fa temps a un cinema abstracte, una estilització i simplificació de formes i continguts que el van portar a experiments com Spy Kids 3-D o Les aventures de Sharkboy i Lavagirl, on els límits amb el videojoc s'exploraven amb una mirada alhora curiosa i irònica. No és estrany, doncs, que la seva fascinació per Predator, el clàssic protagonitzat per Arnold Schwarzenegger, l'hagi portat ara a produir la pel·lícula que ens ocupa, un projecte que es presenta com una mena de sèrie B trepidant, un track d'acció i adrenalina que vol situar-se a mig camí entre el cinema d'aventures clàssic i –un altre cop— les estratègies del videojoc. Predators té com a protagonistes un bon nombre d'experts en guerres i violència que apareixen plegats en un planeta desconegut, on seran objecte d'una despietada persecució per part d'uns éssers mutants, que semblen sortir de les profunditats d'una selva que en el fons és com un laberint sense solució.

La primera part és misteriosa i angoixant, fins al punt que barreja Robert Aldrich amb Samuel Beckett sense cap pudor: l'espera d'allò desconegut esdevé un temps mort en què les identitats es dilueixen i les accions es fan absurdes, inconnexes. Quan el film comença a donar explicacions sobre si mateix i les seves circumstàncies, però, el director Nimród Antal no sap donar forma a les habituals estratègies de Rodríguez i tot es fa més convencional, més previsible i menys inquietant. Tot i així, no s'abusa dels efectes especials sofisticats i el conjunt té un aspecte artesà molt agradable, la qual cosa fa que la pel·lícula desperti la nostra simpatia, no exempta de benevolència.