L’eterna defensa del català

Malgrat que els actes eren força plens, els editors que he consultat aquests dies em diuen que les caixes de la Setmana del Llibre no es mouen gaire. Dos dels més importants em confirmen que no han venut pràcticament ni un llibre de poesia, tot i la presència de nombrosos poetes pel Moll de la Fusta. Com es sabut, els poetes no compren llibres d’altres poetes.

Carregats d’activitats i amb píndoles de tres quarts d’hora, els escenaris es mouen àgils. Dilluns vaig assistir a un parell d’actes ben interessants. Edicions de 1984, Alba i l’Associació de Traductors i Intèrprets de Catalunya convocaven sessió sobre Guerra i pau, que Josep Cots de 1984 anunciava que sortirà per la Setmana del 2023, si Déu i els correctors ho permeten. Judit Díaz Barneda i Joaquín Fernández-Valdés van parlar dels esforços i els anys que ha comportat traduir una novel·la de gairebé dues mil pàgines. Avui segur que cap editor li la publicaria!

També Francesc Mestres d’El Cep i la Nansa presentava La Negreta i altres veus emmudides, de Jordi Fernando Aloy, una interessant recreació de set dones perdudes en el silenci de la història que Ferrando ha recuperat amb estil i caire reivindicatiu. Remeieres, llibertàries i treballadores van patir el pes de la intransigència cultural i catòlica del nostre país. Albert Sánchez Piñol i l’editor de Random, Joan Riambau, eren a prop, però difícilment els escriptors i editors participen en actes que no siguin els seus.

Ahir el discurs del premi Trajectòria de Joan Francesc Mira es va suspendre per indisposició del valencià. Els organitzadors van planificar una lectura de textos moments abans que els editors llegissin un manifest en defensa del català contra l’arbitrarietat de la sentència del Tribunal Suprem que fixa l’obligació d’implantar el 25% de castellà: “Els editors en català ho sabem molt bé: a Catalunya de cada deu llibres que es venen només tres són en català. I al País Valencià i a les illes Balears, el percentatge de vendes en la llengua pròpia encara és més baix.”

Són xifres de les quals el govern espanyol, ara tan integrador, prescindeix: “Exigim que es deixi d’utilitzar la llengua com una arma política, que s’eliminin els criteris de practicitat i es privilegiï la llengua en àmbits com l’administració, l’ensenyament o els mitjans de comunicació públics.”