La recerca absoluta

El jove Mohamed Mbougar Sarr (Dakar, 1990) és el primer guanyador senegalès del Goncourt, el premi més prestigiós i comercial de la literatura francesa. Ha vingut a Barcelona per presentar La memòria més secreta dels homes (Mésllibres i Anagrama), una novel·la que inicia amb una cita de Roberto Bolaño i es mou per terrenys màgics i literaris a la recerca d’un escriptor desaparegut, que tal com ens va revelar és la investigació del protagonista, l’africà resident a París Diégane Latyr Faye. Busca la novel·la perduda d’un escriptor anomenat T.C. Elimane, conegut com el Rimbaud negre. Mbougar no ha amagat que es tracta del malià Yambo Ouologuem, a qui dedica la novel·la, autor de Le devoir de violence, del 1968, que va ser acusada de plagi i crucificada.

Entristit, Mbougar Sarr va recordar que Yambo va ser acusat de copiar Maupassant, Flaubert, la Bíblia, l’Alcorà i la Torà: “De res va servir la seva defensa fins que amargat va desaparèixer durant cinquanta anys per viure com un eremita. Refusava parlar del llibre i rebia els periodistes amb una pistola. Resulta paradoxal que la història del relat se centri en un autor que busca desaparèixer i que jo sigui ara aquí, perquè no puc desaparèixer en no poder deixar d’acompanyar aquell que sí que vol fer-ho.” Bolaño i Ouologuem no són les úniques referències literàries dins la novel·la, carregada de l’energia del sentit de l’humor, sinó que hi ha també un deute amb els argentins Borges, Sábato i Gombrowicz o amb García Márquez, de qui esmenta la influència que han exercit ell i el realisme màgic sobre diferents escriptors africans. També va relacionar el que es fa a Àfrica amb els sud-americans per sobre dels clàssics del cànon. Ell sobretot amb Bolaño: “És ben present, encara que sempre treballo des de la fidelitat amb mi mateix. És rellevant com un autor pot fecundar altres autors, d’altres generacions, continents i cultures.” No debades, Mbougar Sarr va confessar que li agrada pensar que forma part de “la família literària a la qual Bolaño pertany però que no va fundar, perquè és solament una baula. Això és l’interessant, la genealogia literària. És el mateix llibre, mentre es va escrivint, el que crea el lector al qual em dirigeixo, acceptant sempre que no pots agradar a tothom.”

Elegant, reflexiu, alt, de mirada profunda i veu greu, Mbougar va reconèixer el llegat d’una tradició africana gens valorada, que costa relacionar amb l’occidental, més “quan vius a París”. També la negritud i els dilemes que impliquen viure i escriure, més per a un escriptor que planteja la literatura com un joc de fer-se preguntes. El Goncourt l’ha catapultat, però la seva trajectòria té un grapat de llibres que parteixen de la premissa “Soc digne per ser escriptor?” També de la dificultat entre les llengües senegaleses, que parla però no sap escriure, i el francès literari, que no deixa de ser el colonial: “Busques sense saber què busques. La llengua és un problema extremament fotut. Podem expressar en una altra llengua allò que ens és propi? Tot comença en aquesta matèria primera”. Va concloure la qüestió afirmant: “Només podia escriure en una llengua que no deixa de ser la connexió per poder arribar a altres llengües, com ara el castellà i el català.” La resposta “està en la mateixa literatura, com passa gairebé sempre, perquè el que descobrim és que la literatura no fa res més que plantejar-nos noves preguntes, en el que podríem denominar la recerca absoluta”.