El Nobel dels arxius

“Ploraré”, deia Joan Boadas (Riudellots de la Selva, 1957) en rebre la carta del Consell Internacional d’Arxius (ICA) en què el president, David Fricker, li comunicava que acabava de ser elegit “per unanimitat” membre honorari de la institució per “la seva contribució a la professió al llarg de tants anys”, menys de quinze dies després de saber que també li havien concedit el premi Emmett Leahy a la seva trajectòria, considerat el Nobel de l’arxivística mundial. Les dues distincions les rebrà dimecres a Roma, en el marc de la Conferència Internacional d’Arxius que organitza cada dos anys l’ICA i al qual assisteixen els representants més eminents relacionats amb el sector. “No vull exagerar, però és del tot insòlit que un reconeixement com aquest recaigui en l’arxiu d’una ciutat de cent mil habitants”, comenta Boadas, que ha desenvolupat quasi tota la seva carrera a l’ Arxiu Municipal de Girona , on va entrar el febrer de 1990 i d’on es jubilarà el pròxim 31 de desembre, després de més de trenta anys al capdavant del servei.

“El més habitual és que aquesta classe de distincions se les emportin professionals del món universitari o que treballen en arxius de grans metròpolis”, afegeix encara perplex i commogut per “la generositat”. Té motius de sobres per sentir-se aclaparat: el premi Emmett Leahy, que rep el nom del pioner nord-americà en la gestió de documents i fundador el 1948 del National Records Council, no només és l’equivalent, en el camp dels arxius, al que representa el Pritzker per als arquitectes o el Hasselblad per als fotògrafs, sinó que en els seus cinquanta-cinc anys d’història no havia estat mai per a cap català o espanyol, i aquesta serà, de fet, tan sols la cinquena vegada que el rep un arxiver europeu: la resta de convocatòries se les han repartides americans, australians, canadencs o indis, elegits sempre per un comitè independent que formen els deu últims guanyadors del premi.

Per Boadas, la lectura d’aquest doble reconeixement és ben clara: per una banda, “demostra que els límits només te’ls has de posar tu”, i per l’altra, reprenent la màxima de Joan Brossa segons la qual “u no és ningú”, l’èxit internacional “és la conseqüència de treballar amb un equip boníssim”, que ara mateix formen disset persones; quan Boadas va començar, estava sol. Si hagués de desvelar el secret d’una gestió eficient, el resumiria amb el lema “ortodòxia de portes endins i heterodòxia de cares enfora”. Aquest mètode és el que li ha permès impulsar un sistema de tractament de documents que ha estat un referent a l’Estat espanyol i, al mateix temps, cooperar amb nombrosos organismes internacionals per compartir experiències en els àmbits de la conservació i la digitalització. Entre els fons singulars que custodia l’Arxiu de Girona, més enllà dels provinents de l’administració i el patrimoni històric, tots consultables en línia, hi ha el fons audiovisual i sonor del Tribunal de Reclamacions Nuclears de la República de les Illes Marshall , i l’arxiu de les galeries de Josep Dalmau de la col·lecció Santos Torroella.