De l'epitafi a la lira

Assegut al teatre d'Herodes Atticus, no podia evitar preguntar-me quina música escoltaven els grecs antics, si les tragèdies que escrivien els grans Èsquil, Sòfocles o Eurípides anaven acompanyades d'una banda sonora o s'interpretaven a paraula pelada. Conec l'existència de l'Epitafi de Seikilos, que podríem considerar la partitura més antiga del món, encara que la veritat és que mai he tingut l'oportunitat d'escoltar-la. Datada entre el 200 aC i el 100 dC, és una composició amb notació musical gravada en una làpida que es conserva al Museu Nacional de Dinamarca, localitzada a mitjan segle XX.

És curiós la poca relació que existeix entre història i música. Visitem museus o col·leccions i els vincles existents entre elles són tan escassos que, si els comptem amb els dits d'una mà, encara ens sobren dits. Aquest estiu he tingut l'oportunitat d'aproximar-me a la cultura minoica amb les visites a les ruïnes de Knossos i Zakros i al Museu Arqueològic d'Herákleion, i no he trobat cap mena de referència a la música d'aquesta antiga civilització que podríem definir com la més refinada de l'època.

Potser per compensar aquest greuge, m'he promès que aquesta setmana visitaria el Museu de la Música de Barcelona. De moment he entrat a la web i gràcies a això sé que l'exposició permanent mostra una col·lecció de més de mig miler d'instruments musicals, als quals s'afegeixen documents i objectes varis. Proposen un recorregut que s'acompanya amb un audiovisual que han titulat amb el nom d'Orpheus, una figura de la mitologia grega que és el déu de la música i el creador de la lira.