Una tragicomèdia en estat pur al Liceu

Molt es va parlar, en el transcurs de la pandèmia, del paper que haurien de jugar les institucions culturals com a fars de referència per ajudar a il·luminar els ciutadans en un moment de la nostra història tan fosc com incert i distòpic. Poc o res de tot això sembla haver-se entès quan a la primera representació de la temporada del Gran Teatre del Liceu s’ha optat per una catifa vermella plena de representants polítics i personatges públics per fer-se, mai més ben dit, la foto, quan, possiblement, això de l’òpera els importa ben poca cosa per no dir res. I com a mostra, les desercions d’algunes autoritats a la mitja part. Que això es faci en un teatre amb una important contribució de diners públics ens hauria de fer reflexionar a tots. Fins i tot als que hi érem en la nostra condició de cronistes musicals. Cal dir-ho: la mascarada de caire cortesà no va poder ser més poc afortunada. Res a veure, així, amb les gales inaugurals de teatres europeus com La Scala de Milà, on els assistents paguen, com a mecenatge, unes entrades a preus molt superiors a l’habitual. Aquí, en canvi, érem convidats.

Aquest soroll de fons és el que hi havia abans de començar la primera de les funcions d’un Don Pasquale, que, seguint amb la reflexió de la idoneïtat per a una arrencada de temporada, no sabria assegurar si aquest era el més adequat. Sí que ho ha estat per mostrar l’esplèndid estat de salut de veus del país, amb un extraordinari Carlos Chausson com a Don Pasquale, un brillantíssim Xabier Anduaga (Ernesto) i una estratosfèrica Sara Blanch que no va caracteritzar tan sols el complex i evolucionat, psicològicament, personatge de Norina, sinó que va arribar a convertir-se en ella mateixa. Amb un fascinant desplegament de trets teatrals, és molt possible que puguem afirmar, sense gaire marge d’error, com aquest Don Pasquale pugui haver estat el del llançament estel·lar d’una soprano que ja va tenir l’oportunitat, la temporada passada, de deixar empremta amb els exigents rols de Zerbinetta i Reina de la Nit.

Bé per a la resta de solistes, encara que no va ajudar gens per assolir un millor resultat, incloent-hi els rols esmentats, una escenografia que poc va tenir en compte els retorns de l’orquestra i la distància provocada entre el fos orquestral i el lloc des d’on es cantava, tot impossibilitant moltes subtileses i matisos. Josep Pons, per la seva banda, va realitzar un treball musical més concebut com un Donizetti vinculat amb una tradició del passat (Mozart, Cimarosa, Paisiello) que no a la línia de fraseig i musicalitat associats al bel canto, cosa que en ocasions va provocar l’elecció uns tempos més accelerats dels acostumats i algun descompensacions entre seccions, en especial en les intervencions de la percussió. Discreta, aquesta vegada, la contribució del cor, és evident que la temporada liceista s’obre amb un humor que la producció de Damiano Michieletto accentua. Som al cap i a la fi al davant d’una història còmica d’un engany sobre un altre engany, característica que possiblement, òpera bufa al marge, ens porti al bell mig de la condició de la nostra època i que Kierkegaard va profetitzar com a tragicòmica. Tràgica perquè està desapareixent; còmica perquè continua existint. Potser, segons es miri, el besamans i la catifa eren el tràgic pròleg de la comèdia musical de Donizetti. O el que és el mateix: tragicomèdia en estat pur.