“El drama del cine és que tot depèn de la paraula”

Liam Neeson: El drama del cinema és que tot depèn de la paraula, del guió. Neil Jordan té molt respecte pels guionistes. Llegeix molt i li van enviar el llibre de John Banville La rossa dels ulls blaus, i li va agradar molt la història, es va imaginar una pel·lícula amb molts actors famosos. Al final hi hem treballat nosaltres, Jessica Lange, Danny Huston... Després va dir que rodaríem a Barcelona en lloc de Los Angeles i mai havia estat a la ciutat, va ser una sorpresa molt agradable. És estrany, s’assemblen, jo havia viscut a Los Angeles. Em va fer pensar que estava de nou a Laurel Canyon als anys vuitanta.

Diane Kruger: No ho sé, jo vaig créixer amb el cinema nord-americà. Les pel·lícules de Hollywood formaven part dels meus somnis, les mirava amb la meva àvia. Per mi, poder treballar en una pel·lícula és com viure un somni, com ficar-me a dins d’aquelles pel·lícules. L.N.: Jo també vaig créixer veient pel·lícules nord-americanes de cowboys, d’homes enfilats a cavalls disparant pistoles, indis disparant fletxes... M’encantava aquest món. El cinema era molt especial, una manera d’escapar de la vida normal. Sempre eren pel·lícules i curts nord-americans, mai britàniques o irlandeses.

L.N.: Era conscient de qui era Philip Marlowe, l’havien interpretat molt bons actors. Però no em va intimidar, jo sentia que podia fer aquest paper amb Neil Jordan perquè el conec, me’n fio. No vaig deixar que la història de John Banville m’intimidés o em deprimís. A més, els avis de Raymond Chandler eren irlandesos.

D.K.: Em va encantar aquesta forma moderna de Neil Jordan de versionar la femme fatale, una dona intel·ligent, amb el cor trencat... M’encanten aquests personatges i sabia que Neil Jordan faria la pel·lícula de manera interessant, diferent. Tenia molts referents, no em vaig basar en cap d’especial. Mirant Liam, veia perfectament el personatge de Philip Marlowe.

L.M.: A mi m’ha ajudat a expressar-me, jo soc tímid. Ara estic aquí i ho he de fer, però no m’agrada la promoció. El que m’encanta és aquest temps entre els crits d’“Acció!” i “Talleu!”, encara m’estimula. Sempre aprenc alguna cosa, fins i tot en les pitjors pel·lícules que he fet. M’encanta estar amb un equip f treballant junts per explicar una història. És com si tinguessis una família nova. Hi ha alguna cosa màgica en això. D.K.: M’agraden els treballs en què pots compartir emocions. Quan estàs fent un projecte, tothom és allà intentant ajudar-te a explicar una història. El moment de rodar una pel·lícula és únic. Arribes a conèixer molt bé la gent amb qui estàs treballant. Sempre m’havien ensenyat que no havia d’expressar gaire les meves emocions, si estàs enfadada o trista, però en una pel·lícula t’ajuden a fer tot el contrari, i és una meravella, quelcom molt especial. Cada vegada m’agrada més.

D.K.: Ha estat diferent. Sempre és interessant retrobar algú 12 anys després. Liam és un bon company de feina, no ha canviat gens en aquests 12 anys, està igual de jove [riu].

L.N.: El conec des de fa més de 40 anys, des que vam coincidir a Excalibur (1982). Hem fet quatre pel·lícules de ficció junts i un documental. És una mica estrany, fa coses molt interessants, algunes amb més èxit i d’altres menys, però un artista és així. És diferent, imprevisible. I sap com explicar una història. Confio en ell. És com un músic de jazz, el seu cervell treballa a un altre ritme.