Crònica
Mercè Arts del Carrer
Actuar cap a casa
El metro és un barem infal·lible per saber si un cap de setmana és de marató de Barcelona, O de festes de la Mercè. El vestuari i el tipus d’usuari és més de fiar que els canvis de programació per inclemències del temps. El Mercè Arts de Carrer (MAC) és com una Fira Tàrrega deslocalitzada, amb espectacles de carrer concentrats en petits espais que s’encadenen, si no s’encavalquen (procurant evitar molèsties de soroll d’un escenari a l’altre). De punta a punta de Barcelona. Després de dos anys d’un MAC estrany, amb restriccions, aquest cop s’ha reactivat amb un públic que ha tornat de grat a tastar espectacles (sovint són fragments) amb la ment oberta i la necessitat de recuperar l’esperit de ser al carrer com a casa.
Divendres, al parc de la Ciutadella, la Lita es retrobava amb la Glòria, “l’amiga de la Mercè” (només queden per anar a veure espectacles i els focs d’artifici a l’hospital del Mar). Van ser de les resistents, esperant que obrís la Ciutadella, on només respiraven festa a l’hora (sota un plugim amenaçador) les foodtrucks. El presentador de l’escenari dels Til·lers va arrencar recordant el canvi de rol de les patrones i que quan plou per la Mercè és perquè Santa Eulàlia plora (pel seu destronament). Les ganes van vèncer la pluja i, un cop assecat el linòleum, es van anar encadenant les actuacions de dansa. Cal destacar la peça breu de Vero Cendoya, de dansa integrada, amb un cert aire còmic i empoderador del fill que reconcilia uns pares massa estressats. Amb un to molt més íntim, el duet de Yurdance balla amb cadira i es treu la pròtesi. Troba així nous equilibris i intueix que, en la buidor, sense gravetat, els cossos deixen de ser diferents. Per acrobàcies, les que van convocar els Brodas Bros, ahir al matí a l’escenari de La Cascada.
Dissabte, el parc de la Trinitat (amb un temps rúfol, encara) bullia de públic. La grada i l’espiral de cadires per a l’espectacle Rumbòdrom (estrenat al Dansa Metropolitana) exhibien un ple notable. A l’espai Bosc, la canalla es distribuïa entre una instal·lació enginyosa dels Alauda Teatro i l’escenari en què, puntualment, ensenyaven com aquests ginys poden tenir formes de marionetes manipulables fins a crear un insòlit circ (Puppet Circus): és graciosa la peripècia de l’equilibrista transformat en mosso de pista i presentador (que manipula els titelles), però ens quedem amb aquell faquir, de carn i ossos, i turbant amb funció de calçotets de’n Claret Papiol, capaç de caminar per sobre de patates fregides com qui trepitja vidre. També al bosc, Adrian Schvartszein ha pujat a una rulot i juga a fer escarni d’un dissortat adult que petoneja i fa ballar. Divertit i fresc. Ara, sense la necessitat de buscar l’ànima dels Kamchatka que ell va idear en un taller a Escena Poblenou fa 15 anys. Sí que genera una connexió còmplice amb una ballaruga final, com si aquests personatges guiris jubilats noruecs fossin monitors d’spinning.
Pallassos Sense Fronteres va estrenar l’emplaçament del parc de l’Aqüeducte, presidit, efectivament per una construcció de grans dimensions, Torre Baró amunt. Tortell Poltrona i la Sra. Titat eren els presentadors de l’espectacle central. Però, per salvar la massificació, es van muntar espais de menys volum però tanta o més força, com el dels Matsubins. “Ells diuen que són els bons”, explicava divertit l’Ignasi als seus fills, el Pau i l’Oriol, mentre el Martí es quedava amb la mare en l’actuació dels del Circ Cric. Els Matsubins són una divertida orquestra de pallassos, amb la dosi justa d’afinació i provocació (apliquem “el artículo 154: nos vemos en un rato”), i la necessitat de compartir el joc i la música. Denguito insistia que tothom havia de tornar “cap a casa” (apliquem “el artículo 157: recull la cadira y vete”). La festa ha tornat, alegrement, a casa. I el veïnat s’ha abraçat a rebre-la.